Els teus somnis

Fa més d'un any vam tenir un somni, s'obria una porta, entrava claror, sortiem. A fora, hi havia un món per descubrir, camins per recórrer, gent amb qui parlar, terres per conèixer. A dins, deixàvem amics, familia... "no patiu, un dia tornarem" els deiem, voliem caminar.


Ja fa uns dies que la nostra aventura va acabar, sembla que de mica en mica tornem a agafar una rutina. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous,... Sembla que res no hagi succeït... Com? que res no hagi succeït? Mentida!
De fet, no passa cap dia sense que recordem alguna vivència del nostre viatge, no hi ha dia sense referències a un costum, a un menjar, a una beguda dels països visitats; cap dia sense que algun d'aquells viatgers, ara dispersats per tot el món, ens vingui a la memòria i ens provoqui un somriure sincer.

"Només ho diré una vegada" perquè no ens volem fer pesats. No cal que us tornem a insistir en la gran experiència que hem viscut, en la gent que hem conegut, en els amics que hem fet i que esperem anar retrobant, no cal insistir en aquells paisatges increïbles de ben segur traïts per uns fotògrafs mediocres amb una càmera senzilla.
Però no ens estarem d'encoratjar a qui, com nosaltres, tingui ganes de marxar, estigui cansat de la rutina, vulgui trencar amb tot o simplement, un dia, tingui un somni. El somni de viatjar, de conèixer països, de passar fronteres i omplir el passaport, de no tenir billet de tornada. A tots els que tingueu un cuquet a l'estómac us diem que endevant, que tothom ho pot fer i que a la rutina (amb excepció dels que es trenquen un dit i es foten els lligaments enlaire) s'hi torna sense gaires problemes. Un amic ens va dir un dia: "L'important no és el temps que estàs fora sinó prendre la decisió de marxar". Qualsevol pot fer aquest pas.

No podiem acabar sense donar les gràcies a tots els que ens heu anat seguint a través d'aquest bloc. La veritat és que ens feia molta il·lusió i no ens paraven de sorprendre el pilot de comentaris que ens deixàveu i l'elevat nombre de visites que teníem. Veure que hi havia fotos que s'havien mirat més de 100 vegades o alguna que fins i tot arribava a "200 veces vista" ens deixava al·lucinats.
Gràcies de tot cor.

Bé, això seria tot. Tornarem a treballar, tornarem a viure a la comarca, tornarem a sopar amb els amics i la família. Potser fins i tot posem seny (serà difílcil), potser algun dia ens casem i potser tenim fills i tot!
Potser un dia tindrem un somni... La porta espera oberta.

Xevi i Toni

Landing!

Doncs sí, ja sóc a casona. Al meu estimat poblet del nord d'Osona. Encara no m'ho acabo de creure. Ja no estic voltant per aquests móns de deu, puc parlar català tot el dia i menjar fuet i llonganissa. Però potser que acabi d'explicar-vos els últims dies del viatge abans de posar-nos a filosofar sobre el sentit de la vida...

La meva primera parada a la riviera maya, estat de Quintana Roo, va ser Tulum. Ostres nois quines platges, sorra completament blanca i finíssima, molt tranquiles, aigües dels maravellosos colors que tots hem vist a les fotos. Així són, tal i com surten als catàlegs de viatges. Però, tot i que també vaig jaure una bona estona a la sorra, el meu objectiu a Tulum era el de bussejar per dins de les numeroses coves d'aigua dolça que hi ha per la zona. S'anomenen "cenotes", grutes subterrànies amb aigüa cristalina que s'enllacen entre elles, algunes d'aquestes formacions ténen fins a 1 kilòmetre de longitud. La veritat és que l'experiència val la pena, tot i que una mica cara, però veus unes formacions molt guapes, canvis de colors i de llum espectaculars! A més, anava només amb un dive master, que feia la immersió molt més àgil que no si ets un grup de 5 o 6 persones. Una molt bona experiència.

Havent bussejat als cenotes, tenia ganes d'anar a fer-ho a la zona de Playa del Carmen i Cozumel. I cap allà vaig agafar el bus d'ADO de torn. La veritat és que Playa del Carmen es podria dir perfectament de Aro perquè és un d'aquest pobles de costa tan turístics i concorreguts. La diferència és que en comptes de trobar gent de la comarca està ple d'americans que es vénen a gastar els dollars a la costa mexicana. Això fa que la cosa estigui cara i pertan els preus dels allotjaments també. En Benjamin i l'Adriana m'havien dit que el que estava entre la Calle 4 i la 6 era el més barat i cap allà vaig anar. A l'Urban Hostel deurien conèixer els problemes que ténen alguns llits amb els llistons de fusta i directament van posar-hi barrots d'acer. Un matalàs de molles malparides que se'm clavaven a l'esquena em van fer tenir la sensació que allà només m'hi estaria una nit. Res més lluny de la realitat, l'Urban hostel va ser el meu "hub" pels darrers dies de viatge, el centre d'operacions per anar a tot arreu i oblidar-me de fer la motxilla fins a l'últim dia. I a més, s'hi dormia súper bé.

Doncs això, uns cop instal·lat, era qüestió d'anar a buscar un "dive center" per fer la meva última immersió. Em vaig decidir per un centre que portava un català "que no habla catalán, vive en Pagís y habla español con asento fgransés!" com ell mateix es va definir. Es deia Olivier Camps i era de Perpinyà. Total que vaig acabar anant a gastar uns quans dollars i dos tancs d'oxigen a l'arrecife de Playa del Carmen. La veritat és que em feia més gràcia anar a Cozumel però sortia molt més car. Una altra vegada va estar molt bé, sobretot el primer busseig, on vam veure fins a una dotzena de tortugues gegants (ells en deien així, feien 1 m + o -, que cadascú jutgi si eren gegants o no). El segon lloc es deia Barracuda i era bastant més normalet. El més curiós són les corrents molt fortes que hi ha, no cal nedar, et deixes anar i ja ho vas veient tot passar, però té l'iconvenient que no et pots parar a veure res, hauries de nedar contra corrent i gastaries l'aire massa ràpid.

I els altres dies què voleu que us digui, relax total, cap a Cancún a la platja, cap a Puerto Morelos, platja amunt platja avall. L'últim dia es va posar a ploure i vaig aprofitar per anar a comprar alguns records, pocs, per acabar d'aprofitar alguns espais de la motxilla que havien quedat per la roba vella que havia anat donant.

I aquí es va acabar la meva estada a Mèxic i per Amèrica llatina. Dirvrus que fins a l'últim dia no vaig deixar de passar-ho bé i de tenir sorpreses. A l'última nit a l'Urban Hostel se'n va liar una d'aquelles inesperades que no saps com comencen i que acaben sent les bones. Uns bailoteos i una festeta improvisada gentilesa dels mexicans que estaven a càrrec del hostel i que repartien "shots" de tequila a tothom que anava tornant de sopar. La majoria s'animava de cop i es quedava a ballar. Francesos, holandeses, txeques,...

I va arribar el dia, cap a l'aeroport, check-in, passport control... ja hi era, ja tornava, s'havia acabat. No crec que estigués assimilant que aquells passos estaven apunt de tornar a canviar la meva vida com aquells que vam fer feia més de deu mesos entrant a un avió que ens portaria a en Toni i a mi a Buenos Aires. Un "nos volvemos a España" i un mòbil que sonà amb l'himne d'Espanya, encara sense lletra, em van tornar a la realitat. Però Quedava una última sorpresa...

Bus de Playa del Carmen a l'aeroport, 80 pesos.
Vol de Cancún a Barcelona, 239 euros.
Taxes d'aeroports, 104 euros.
Gastos d'emissió, 12 euros.
Arribar a l'aeroport i que hi hagi tota la familia en ple i el teu ex-company de viatge per donar-te la benvinguda... No tiene precio!


PD: No canvieu de canal, proper capítol, LOS CAMINOS DE LA VIDA! (conclosions i reflexions amb la inestimable col·laboració d'Antoni Gonzalez "Garmendia") o no.

Anècdotes, Chiapas i cap a la platja

El hostel de Puerto Escondido era un caos, em sembla que erem més de 100 persones per allà, només hi havia dues dutxes i dos lavabos que de tan en tan es quedaven sense aigua. Jo estava en una mena de barraca amb 6 lliteres, algunes sense matalàs. Vaig arribar amb uns mexicans que van ocupar la llitera del meu costat, resulta que poc després d'anar a dormir arriba un paio amb una llanterna buscant llit per dormir, després de donar una voltota va triar la llitera del meu costat. Al cap d'una estona arriben els mexicans i uns quans se n'enfoten de valent del pobre que s'havia quedat sense llit, se n'havia de buscar un altre. Però el més sorprès vaig ser jo quan em vaig llevar, no hi havia ni l'okupa de la llanterna ni el mexicà sinó un tercer en discòrdia que no sé d'on havia sortit; campi qui pugui! Més anècdotes, el primer de marxar de Puerto Escondido de la colla vaig ser jo perquè marxava a les 6pm i els altres a mitjanit. Però quan ja estava apunt d'anar cap a la terminal em trobo en Maxim que, per sort, havia mirat el billet i s'havia adonat que en realitat sortia a les 7 pm. No seria l'únic que aquell dia no havia mirat gaire bé el billet. A uns guiris que viatjaven al meu costat a l'autobus els van fer baixar quan ja erem a Huatulco perquè s'havien equivocat de dia! "Ésto és para el día 4 señores!" Vaya tela!

I vaig arribar per segona vegada a la ciutat més característica de Chiapas, San Cristóbal de las Casas. La primera visita que vaig fer va ser la del Cañon del Sumidero. Una volta amb barca d'un parell d'hores et permet recorrer l'espectacular canyó i veure molt de prop uns quans cocodrils als qui poc immutava la presència humana.
Al següent dia em vaig tornar a trobar amb l'Andrés i la Maca que també volien visitar una mica Chiapas abans de tornar cap a Buenos Aires. Així doncs vam passar un parell de dies més junts.

Dir-vos que les nits de San Cristóbal al hostel tampoc van tenir desperdici. A la primera nit gairebé se'm desmunta la llitera i caic a sobre del paio que tenia a sota, que a part va ser agredit pels llistons de fusta que sortien disparats del meu "sunyer" cada cop que em movia una mica. Cap a les 8 del matí ja no quedaven ni la meitat de llistons i vam haver de fer unes reparacions d'emergència.
I la nit abans de marxar cap a Palenque vaig pillar una d'aquelles descomposicions estomacals que et fan córrer cap al lavabo cada mitja hora. A les 6 del matí em passàven a buscar i em quedàven unes hores de bus que haguéssin pogut ser molt dures, però la sobredosi de Fortasec va salvar la situació. En canvi, qui va haver fer parar el bus va ser la Maca, a qui les curves i l'esmorzar se li van posar malament. Però deixem ja per avui aquestes coses desagradables.
Totes aquestes horetes de bus ens van portar primer a les boniques cascades d'Agua Azul, on ens vam poder pendre un bany ben agradable, després a la caiguda d'aigua de Misol Ha i finalment a les ruïnes maya de Palenque.
Diuen que Palenque és un dels emplaçaments maya més macos i la veritat és que ho és bastant, no sabria dir-vos si és millor o pitjor que Tikal... I després de Palenque, despedida definitiva amb l'Andrés i la Maca, jo em quedava i ells tornàven a San Critóbal.

Com que el meu bus cap a Tulum no sortia fins l'endemà al vespre, vaig aprofitar el dia i per no quedar-me al géns interessant poble de Palenque vaig fer una excursioneta a Yakchilan i Bonampak, més ruïnes. El millor de tot, és que per arribar a les primeres, has de fer un bon trajecte amb barca pel riu Usumacinta, que fa frontera amb Guatemala, i això li dóna un toc místic a la visita. A més, la poca accessibilitat del lloc fa que mentre visites les ruïnes estiguis envoltat per un número més gran de monos que de turistes, i això també s'agraeix.

Acabada la meva visita a Chiapas, vaig entrar a l'estat de Quintana Roo, on es troba la mundialment coneguda Riviera Maya. El meu objectiu, passar els últims dies posant-me moreno, bucejant en alguns llocs que m'han dit que són molt guapos i sobretot, intentar de que no m'acabin de fotre tots els "quartus" perquè en una zona tan turística te'ls acaben ràpid.
Us puc avançar que ja he fet algunes inmersions bastant espectaculars, però això us ho explicaré al següent i ja definitiu capítol junt amb les meves últimes peripècies.

Ens veiem aviat! ja només em queden un parell de dies. Quins nervis! Com em trobaré la Catalunya Montilliana? Ai ai ai...

...i feliç any 2008!

Ho haviem deixat el 24 a la tarda mentre anàvem preparant l'àpat per celebrar el nadal... i quin àpat senyors! Una bona presentació al pati de casa la Marta i en Javier, una numerosa presència familiar i un emotiu parlament d'en Miguel, el cuñao d'en Pep, van donar el tret de sortida al festival de menjar i de beure. Que si una crema per començar, que si un caldo de camarón per encendre una miqueta, que si pavo, que si pierna, que si el bacallà del tío guero,... I regat amb ponche, Asti, Matuzalem,... Tot aquest festival es va traduir en un molt bon ambient i finalment en una bona cantarella per part d'alguns dels assistents. Cal dir que el repartori inicial era bastant autòcton, rollo "banda" o cantautors arxiconeguts mexicans com José José, Alejandro Fernandez,... Però la força de la "madre patria" es va imposar i vam acabar amb alguna de Miguel Bosé o Nino Bravo. D'això se'n diu sortir del foc per caure a les brases! jeje Això sí, a altes hores de la matinada i amb l'añejo liquidat, en Pep i un servidor s'envalentonaren i, donant-ho tot, vam acabar cantant la peculiar i mítica cançó d'Extremoduro "Me estoy quitando!" davant de l'estupefacció de los presentes!

El 25 és un dia més "light" per aquestes terres i el dinar es denomina "el recalentado" perquè es tracta d'acabar de fer net de tot el que queda a la nevera de la nit de nadal. També era el dia de l'amic invisible, la taula plena de regals i una regla un mica polèmica: quan era el teu torn podies escullir entre obrir un regal a l'atzar o robar vilment algun dels que ja tenia propietari... "pensaba que si iban a madrear!" em va dir l'Otis. La causant de la major disputa va ser una font de jardí que es disputaren enèrgicament la tía Lola, la Marta i en Miguel com a vencedor final després d'un inacabable estira i arronsa.

I el 26, per acabar-ho d'adobar, va ser l'aniversari de la Marta Andrea, que feia 15 anys i això es veu que a Mèxic és tota una eventualitat. Sant tornem-hi, menjar, beure i una animada ballaruca (com diu en Pep). Com comprendreu els dos catalans erem els més negats amb diferència a l'hora d'enllaçar passos de salsa, banda o pasito duranguense tot i l'esforç de l'Etzia o la Jèssica per millorar el tema. Gràcies per intentar-ho!

L'estada a Toluca però no seria completa sense visitar el volcà Nevado de Toluca, i això és el que vam fer el dia 27. Acompanyats per l'Etzia, l'Otis, el seu gos Tis-Tis, l'Adrian, la seva nòvia i el seu fill ens vam enfilar per la carreterota que ens portaria al cràter del volcà que arriba als 4.600 metres d'altitud. Va ser un bon final a l'estada nadalenca per Toluca, ens ho vam passar molt bé. L'endemà ja deixaria Toluca, això sí, després de "almorzar" amb el tio "guero" uns bons ous amb xoriço verd de Toluca. Aquell matix matí, la resta de la família ens havia abandonat per anarse'n a San Antonio (Texas) uns dies. Que em deixeu saludar-los?...

Aprovecho para saludar a toda la familia de Josep i Ana en Toluca, para dar-les las gracias por brindar-me la oportunidad de pasar las navidades con ellos. Sinceramente les digo que lo pasé muy bién y que nunca olvidaré mis primeras navidades fuera de nuestro querido pueblo Sant Pere de Torelló (para que practiquen el nombre!). Un abrazo muy fuerte a todos y muchas gracias de nuevo por hacer-me sentir como en casa.
Espero volver-los a ver pronto!

Marxant de Toluca, el meu objectiu era anar a passar el cap d'any a la costa Oaxaqueña. Després de passar un dia a l'agradable ciutat de Puebla i d'una nova "patejada" de bus de 20 hores, vaig arribar a Puerto Escondido el dia 30 al vespre. Uns talls de pizza preparada per en Daniele de Palermo, que va ser tan amable de donar-me la recepta, unes txeles i a dormir.

El primer dia a Puerto Escondido va ser de presa de contacte amb les platges i la caloreta de la costa. Però tenia un objectiu, quedàven poques hores i havia de trobar algú amb qui passar el cap d'any no? No va ser difícil, només es va tractar d'anar a la piscina, assentar-se al costat d'algú altre que no tingui ja un grup format i preguntar... "de donde eres?" Al cap de 2 hores, una xerrada a la piscina i una altre a la cua de les dutxes estava prenent uns cuba-libres amb en Maxim de França, l'Andrés de Colombia, la Macarena i la Rosa d'Argentina i en Jonny d'Israel. Primer festa a la piscina amb barra lliure per tothom, després sopar i copa d'espumós per celebrar l'entrada d'any (sense raïm però, no es pot tenir tot) i tota la nit per bars i festes de la platja de Zicatela. Bastant festival...

I després del cap d'any uns dies de relax total i de prendre el sol per aprofitar les platgetes de la zona. Amb la colla del cap d'any vam estar per Zicatela, Zipolite (et sona Cubí?), Mazunte... tot vigilant les corrents de ressaca i agafant una mica de color que acabarem de pulir els últims dies per Cancún. Perquè avui ja sóc a San Cristóbal de las Casas de nou i la "neta" fot un fred que pela! D'ara endavant espero visitar algunes zones de Chiapas que m'han dit que estan molt bé, algunes ruines maya que tothom ha de visitar i acabar per Quintana Roo de relax total.

Fins la propera doncs... serà la última?

Des de Mexico... Bon Nadal!

Ja fa uns quants dies que no explico res oi? Us havia dit que em quedaria uns dies a Guadalajara i així ho vaig fer. No em pregunteu que he anat a visitar perquè la veritat és que poca cosa pero la questió es que m'ho he passat de conya i he conegut a moltíssima gent. Però també he fet una mica de turisme, vaig anar a conèixer una mica Guanajuato. Com que l'Adry també havia de treballar durant la setmana, vaig aprofitar per anar-me'n quatre dies a voltar per ciutats properes que m'havien dit que eren interessants. Aixi doncs, vaig agafar el camión (així anomenen els autocars a Mèxic) de Primera Plus i cap a Guanajuto.

Guanajuato, capital de l'estat homònim, és una ciutat interessantíssima i de les més guapes on he estat. Ubicada en una zona bastant muntanyosa, això provoca que estigui plena de carrerons sinuosos i raconets on poder-se perdre tot passejant. Una de les peculiaritats és la quantitat de túnels que hi ha per sota de les cases que serveixen per comunicar tota la ciutat i que li donen un toc molt curiós. A part, és una ciutat plena de bars molt "cools" i amb força moviment nocturn. Allà, també vaig viure la diada dedicada a la Virgen de Guadalupe, una festivitat molt destcada que va deixar els carrers de la ciutat plens a vessar.
I dintre de l'estat de Guanajuato també vaig visitar la ciutat de San Miguel de Allende, no tan especial com Guanajuto però també molt maca i agradable.
Així doncs, quatre dies voltant i coneixent l'estat de Guanajuato, descansant i cuidant una mica el cos per agafar forces i preparar-se pel cap de setmana "tapatío". L'Adry i la Nelly m'havien conviadat a la seva "posada" a Guadalajara i no era qüestió de desaprofitar l'ocasió de conèixer aquesta típica festa prenadalenca mexicana.

El divendres 14 doncs vaig tornar a arribar a la capital de Jalisco, dia d'escalfament. EL dissabte 15 era el dia de la "posada". La veritat és que m'ho vaig passar molt bé. Entre d'altres coses, es tracta d'anar per les cases a demanar que et deixin entrar tal i com feien Josep i Maria en aquells temps llunyans, també es juga a el que nosaltres en diriem trencar l'olla i ells en diuen "piñatas", però bàsicament, se li fot al ponche! Ja sabem com funciona això de les festes, menjar i veure, com a tot arreu!
Suposo que la cara de l'endemà denotava clarament l'excés de la nit anterior, "el tiroteo estuvo duro anoche verdad?" va sentenciar la mare de l'Adry. Estuvo duro però va valdre la pena perquè vaig conèixer molta gent i tots de "pip" mare.

I després del cap de setmana, em vaig quedar un parell de dies més per acabar de conèixer alguns llocs interessants. El dilluns, acabar de conèixer una mica el centre de la ciutat i anar una mica de compres i el dimarts vam anar a conèixer les ruines de Guachimontones. La qüestió és que el dissabte a la posada havíem conegut a l'Erika, una arqueòloga que treballa en aquestes ruines, que ens va convidar a fer una visita al lloc. Vam aprofitar doncs per conèixer aquest assentament, dels més antics de Mèxic, amb l'avantatge de fer-ho emb algú que hi entén de veritat i que es veia que gaudia del seu treball. I és clar, després de la visita cultural, la reunió social, al voltant de la taula d'una cantina, tot degustant unes anques de granota delicioses, fent-la petar i txela que txela... Vam acabar tornant a Guadalajara a les 5 de la matinada! perquè veieu com les gasten aquests mexicans.

La completa visita a Guachimontones va ser la cirereta de la meva estada a Guadalajara. Dimecres doncs, va ser el torn de les despedides i de fer cap al meu proper destí, la ciutat de Toluca. Vaig decidir fer el trajecte amb avió, ja que vaig trobar un vol amb Volaris per poc més de 200 pesos més del que et costa el mateix trajecte amb bus i així amb 50 minuts em vaig plantar a l'aeroport de Toluca on ja m'esperàven en Pep Catitu, l'Ana i la seva nevoda Daniela.

Per aquí als voltants de Toluca hem aprofitat aquest dies previs al Nadal per visitar diferents poblacions interessants de la zona amb en Pep i l'Ana, com Valle de Bravo, Mexico DF per segona vegada i Taxco, conegut per la plata i pel seu descens amb btt pels empinats carrers del poble. Segurament alguns haureu vist imatges d'aquest descens on els riders fins i tot passen per dins el menjador d'una casa.

I arribem al dia d'avui. Mentre escric va bullint l'olla amb el ponche, es preparen les taules per a les quaranta persones convidades, el pavo es va coent,... ha arribat el día. Sóc lluny de casa però estic molt ben acompanyat i em sembla que també ens ho passarem molt bé. Espero que tots disfruteu molt d'aquests dies com jo ho penso fer...
BON NADAL a tothom!

Territorio Azteca

Vaig arribar bastant fet caldo a México D.F. després de passar la nit al bus. Bastant còmode però no acabo de dormir bé del tot. Vam quedar amb l'Adriana que l'esperaria a l'hotel que ens havia reservat a la ciutat, el Gran Melia Reforma. Sí, sí, un "motxillero" que porta gairebé 9 mesos de viatge i cap a un hotel de cinc estrelles! M'explico, la mare de l'Adry té una petita agència de viatges i ens va regalar una "cortesía", tampoc era qüestió de fer-li un lleig. Anècdotes a part, vaig aprofitar per fotre una bona dormida abans de que arribés l'Adry procedent de Guadalajara.
Ens trobem amb l'Adry després de molt de temps! Estic content. Després de xerrar una estona i posar-nos al dia, l'objectiu és anar a veure el partit de l'Amèrica al mític Estadio Azteca. De seguida puc comprovar que la ciutat és molt gran, hi ha molt trànsit i que l'Adry va gairebé igual de perduda que jo. Poca conya amb el trànsit al DF, amb només un dia dues colisions, una culpa nostre i l'altre no. Res important, només un retrovisor a pendre pel cul, però també emprenya. Finalment arribem a l'estadi, impressionant, molt gran i molt maco, crec que el Camp Nou és una mica més gran però em va agradar més aquest, l'afició està més a sobre. Però l'afició va marxar decepcionada, perquè, tot i adelentar-se dues vegades al marcador, l'América va acabar perdent per 2 a 3 davant l'Arsenal argentí. La "porra", emprenyada, va acabar llençant al camp les samarretes grogues que regalaven a l'entrada i l'Ochoa, porter de l'America, i l'únic jugador amb futur al meu perer, desesperat davant l'inoperància de la defensa de les aguiles.

L'endemà tocava visita a la ciutat, l'Oscar ens va venir a recollir ben d'hora a l'hotel per anar a esmorzar i portar-nos als llocs més interessants. La veritat és que es notava que dominava el tema i ens va portar amunt i avall amb la solvència pròpia d'algú que coneix bé la seva ciutat. Doncs, Civic amunt Civic avall vam passar pel Castillo de Chapultepec, Museu d'antropologia i història, Zócalo,... La veritat que tot molt interessant i que ens ho vam passar molt bé.
Per sopar uns tacos de collons, a per tot hi ha xiringuitos de tacos, quesadillas,... i a tot arreu estàn deliciosos. Això sí, has de vigilar que no t'hi fotin cilantro i te'ls esguerrin!
Per completar la visita al DF no ens podiem quedar sense sortir una mica de nit. Vam anar a la zona coneguda com a La Condesa, on hi ha una sèrie de bars de moda. Al final ens vam ajuntar una bona colla per fer unes txeles de tranquis. L'anècdota; la primera persona aliena a la colla que vam conèixer va i em diu "ets català tio?" ja té collons la cosa. Va resultar ser el cosí del "Bartu" (Josep Mª Bartomeu, ex directiu del Barça per part de Sandro Rosell). Curiositats de la vida.

Després del DF i aprofitant la proximitat geogràfica, era qüestió d'anar a visitar les conegudes piràmides de Teotihuacán. Algunes persones m'havien dit que eren les que els havien impressionat més. De fet, no sé si són les més maques o interessants però defiitivament són impressionants, sobretot per les seves dimensions tan espectaculars. Això sí, amb la solana que queia vam quedar fets caldo després de patejar amunt i avall tota la calçada de los muertos, piràmide del sol, de la lluna... I després de la visita, cap a Guadalajara falta gent. Camí de Jalisco però, una paradeta a Querétaro per visitar en Marco, un amic de l'Adry, descansar, visitar una mica el poble i l'endemà ja sí, arribar al nostre destí, Guadalajara.

I a Guadalajara, la capital de l'estat de Jalisco, és on sóc ara. Estic instal·lat a casa de l'Adriana, on m'han rebut com si fós de la familia de tota la vida, s'hi està de collons. Estic visitant la ciutat, poblets de la zona com Tequila i d'altres i coneixent amics de l'Adry, en Miguel i la Laura, que desafortunadament ara és als Estats Units, tot anant a fer uns micheladas. Em quedaré uns pocs dies més per aquí... "hasta que me corran!" i després sembla ser que ens trobarem amb en Pep (el de Can Catito) i l'Ana, que vénen a passar les vacances de Nadal a Toluca.

I la meva pregunta és... menjaran turrons i neules a Can Yansi? cagaran el tió? Aviat ho sabrem.

Empesamos fuertes guey!

Els primers dies per Mèxic no han estat géns malament. Una petita parada a San Cristóbal de las Casas, a Chiapas i després a passar uns dies a Oaxaca de Juarez.

San Cristóbal de las Casas em va agradar molt. Espero poder-hi tornar de pas cap a Yucatán al gener. Però no ho puc assegurar perquè cada dos per tres canvio de plans. San Cristóbal és més un poble que una ciutat, molt agradable, bona temperatura de dia i força fred a la nit. Vaig passar una nit a l'hostal Ek Balam, on també hi havia uns quants valencians bastant anarkos i també mexicans, per això l'ambient no era el del típic hostel amb tots els cartells amb anglès i aquestes coses. L'endemà vaig passar tot el dia al poble, tot anant pel mercat, estudiant les botigues del rollo EZLN amb postals del subcomandante i anant a comprar alguna cosa per abrigar perquè, per si tenia poca cosa, em vaig oblidar la suadera que havia comprat a Colombia a Panajachel. A les 11 del vespre havia d'agafar un bus per arribar l'endemà al matí a Oaxaca, i per tan era la despedida, qui sap si definitiva, amb en Benjamin i l'Adriana que, sense contar en Gonzalez, ténen el récord pel que fa a dies de viatje junts. Després deuen venir la Núria i en Miquel i els santperencs. Algún dia haurem de publicar altres rànkings com el de patejades amb bus més llargues que encapçalen Anton i Jeroen... Total, que va tocar despedida, però amb la seguretat que, ja sigui a Catalunya o a Suïssa o en algun racó de món, ens tornarem a trobar.

A Oaxaca vaig anar a petar a un hostal molt i molt agradable, La Villada. Aquí he tornat a trobar la Danielle d'Holanda, va ser ella qui em va recomenar el lloc. Cal dir que és una mica més car però que val la pena. Les habitacions són súper maques, els banys,... i sobretot molt bona gent. El primer que vaig fer va ser trucar-los perquè m'havien dit que em vindrien a recollir a la terminal. Així va ser, en Xai, un dels germans que s'encuida del negoci em va venir a buscar acompanyat d'en Santiago, el seu fill. La Danielle havia arribat la nit abans acompanyada d'uns amics xilens, molt divertits i molt bona gent. Després d'un dia de tanteig a la ciutat, i d'anar a fer un bon sopar, l'endemà vam anar tots junts, amb el cotxe llogat dels xilens, a fer una volta per la zona. A destacar les ruines de Monte Albán, molt més guapes del que esperava. De fet havia dit que només aniria a veure'n tres o quatre en tot el viatge per no quedar saturat de ruïnes, però aquestes crec que valen la pena.

El dimecres tocava anar a fer una visita com deu mana a la ciutat i fer les coses més típiques que a Oaxaca no són altres que provar el mezcal i els champulines. La Danielle coneix bé la ciutat i em va fer de guia, junts haviem de cumplir l'objectiu. El mezcal és un licor típic de la zona, li diuen el oro de Oaxaca i a dins hi ha un cuc com per donar gust! I els champulines en realitat són llagostes o "saltamontes" fregits! poden ser al natural, con chile, o el champulín ejferificat a l'estil Ferran Adrià! jejeje Doncs res, que diuen que si no en menjes no has estat a Oaxaca i els vam haver de provar. Cop problema, cruixents, rico rico y con fundamento.
Al vespre era qüestió de completar el día. Primer vam mirar al partit de semifinals del Torneo Apertura mexicà entre les Chivas i l'Atlante. En Xai i en Javier, el seu germà, fanàtics de Chivas, alguns seus amics més neutrals, i l'Arturo personatge que més tard s'erigiria com el crack de la nit, anava tocant la moral com a seguidor de Pumas que és. 1-0 i a esperar la tornada a Cancún.
I després cap a l'Elefante, a aprofitar que el dimecres els tragos van a 10 pesos. Amb l'escarabat d'en Javier (n'està ple a Mèxic, de VW vull dir) ens en vam anar de festa amb la Mariana, Danielle, Kathrine, Kayra i allà també trobariem a l'Arturo. Ens ho vam passar súper bé, ja feia dies que tenia ganes de ballar una mica!

Ara, estic escrivint tot esperant per veure l'altre semifinal entre Pumas i Santos, espero que vingui l'Arturo per riure una mica i ens expliqui com li ha anat el seu viatge al DF amb la cruda a sobre. Quan acabi el partit aniré a buscar el bus cap al DF per arribar l'endemà a primera hora i trobar-me amb l'Adry, que ja tinc ganes de veure. I sabeu què? Ens n'anem a veure la final de la Copa Sudamericana a l'Estadio Azteca! No dubtava que l'Adry aconseguiria boletos... Comencem forts oi?

Ens ho hem ventilat ràpid!

A la vora del Lago Atitlán s'acaben els meus dies a Guatemala. Agafem un bus que ens portarà fins a Chiapas, per descansar un día i seguir tirant amunt. Però no avancem aconteixements, el que toca explicar ara, són els últims dies a Guate.

Antigua de Guatemala és una ciutat ben bonica i que val prou la pena. És tan maca que si no fós perquè ja n'estic ben saturat d'arquitectura colonial m'hi podria haver estat una setmana tranquilament. M'hi vaig estar 3 dies. El millor día va ser el que vam anar a fer una visita a l'actiu i relativament proper Volcán Pacaya. Després de gairebé nou mesos de viatge, seguiexo trobant llocs que m'emocionen, em sorprenen i em fan feliç. Aprendre a bucejar, els taurons, el primer contacte amb els maies i ara l'experiència de veure de ben a prop i per primera vegada un volcà en actiu i amb rius de lava en moviment. No és que baixés lava per tots cantons com ja debeu haver comprovat amb les fotos però igualment impressiona molt i és un lloc molt curiós. Val la pena.
I a més, dins de la carraca amb la que vam anar fins al parc natural vam coincidir amb en Santiago, un argentí amb el que ja havíem estat a Tikal. La sorpresa però, i una sorpresa molt grata, me la vaig endur quan una noia holandesa, tot tornant amb el bus va i em pregunta "parles català?", "sí" contesto, "i tú?" pregunto descol·locat, "vaig viure dos anys a Torroella de Montgrí"! Així d'agradable va ser la trobada amb la Danielle, una noia molt guapa d'Utrecht. Jo content de poder parlar català una bona estona i ella també, suposo, per poder practicar una mica. Tots plegats ens tornaríem a trobar més endevant.

Curiositats de la meva estada a Antigua més enllà de que és una ciutat molt maca i tal i qual...
Per variar hi ha un mercat de puta mare, una mica amagadot, però que quan et perds per allà dins pots trobar dinar molt barat i fins i tot unes unces de cocodril.
Hi ha un bar a prop de la plaça central on hi ha una brusa de l'Adam Raga dedicada i tot de fotos de Laia Sanz, Toni Bou,... Vaig buscar en Freixa però no és tan mediàtic i no l'hi vaig saber trobar.
Al hostel del viatger, estava en una habitació per tres, la primera nit vaig dormir sol, la segona amb la Sarah de Luzerna (Suïssa) i l'Esther de Den Haag (Holanda), amb les que també ens aniríem trobant més endevant i l'última nit amb una sueca d'entre Gotebörg i Malmö. Sóc concient que això pot generar tota classe de comentaris... foteu-li! sense manies.

I d'Antigua cap a Panajachel, a la vora del llac d'Atitlán del que tothom me n'havia parlat tan bé, potser per això que no ens va impressionar tan com esperàvem. Això sí, continua sent un lloc molt guapo, a l'encant intrínsec de qualsevol llac de muntanya se li uneix la presència d'uns volcans aquesta vegada adormits.

Anècdota del día: "Chicos, qué queréis? tengo para fumar, marihuana, coca..."
i nosaltres "No, no tomamos drogas" i ens responen: "También tenemos paseos a caballo!"
Boníssim.

A poques hores d'instal·lar-nos a Pana, em vaig trobar amb en Santiago de nou, després de xerrar una estona, ell també es va quedar a "el buen samaritano" i així l'endemà sortiríem tots plegats cap al mercat del dijous de Chichicastenango.
El mercat és bastant gran i està ple d'artesanies per tots cantons, algunes dones grans foten foc i alguns rituals extranys i també algunes verdures i productes d'alimentació varis, però bàsicament artesanies perquè els turistes es gastin els calers. I és calr, tu te'ls hi gastes, però amb moderació perquè sinó no saps com fotre les coses dins la motxilla. Sempre queda el recurs d'enviar-ho.
Hora de tornar, agafem tres busos plens a vessar, amb pollastres acompanyant-nos al seient i cap a Panajachel de nou per anar a sopar.
Perquè havíem quedat per sopar amb la Danielle, amb qui ens havíem trobat a mercat; la seva amiga, que no me'n recordo mai com es diu però que no va venir per un d'aquells mal de panxa típics de la zona; i la Morgana, una noia de Torino que vam conèixer gràcies a en Santiago que ja no va venir a sopar perquè a la tarda havia marxat cap a San Pedro. Ho heu entès?
Tots cinc doncs, vam fer un bon sopar i després vam prendre uns cuba-libres o uns mojitos depenent dels gustos de cadascú. Després de despedir-nos de la Danielle, a la que espero retrobar-nos ben aviat a Oaxaca, era el moment de seguir els passos d'en Santiago i fer cap a l'altre costat del llac. Després de dormir és clar.

I a l'altre costat del llac hi ha San Pedro la Laguna, on hem passat tranquils les últimes hores de Guatemala. Alguns més tranquils i alguns més animats perquè, ahir a la nit, en Santiago ens va fer un recital de ballar salsa junt amb els jefes del local i alguna que altra turista que també es defensava molt bé. Algún que altre cuba-libre, que aquí són més barats que una cervesa, van animar la conversació fins ben tard, per despedir-nos com deu mana del país, i fins a surgir la gran intervenció del rei d'Espanya a la cimera ibero-americana amb el ja famós "pero te quieres callar!"

I s'ha acabat la història, ara em queden 52 dies per disfrutar de México com cal! aajjaaaaaiiiii

Clatellada al canto!

Després de Belize vam arribar a Flores, a la regió de Petén, Guatemala. L'ojectiu a la regió era principalment el de visitar les ruines maya de Tikal. Als primers dies a Flores però ens va rebre una bona tempesta amb plujes continues, per això vam decidir esperar per anar a visitar Tikal amb bon temps... i com ens en vam arrepentir!
Resulta que de cop i volta i d'un día per l'altre els senyors del Parque Nacional Tikal se'ls hi va acudir de pujar el preu de l'entrada de 50 a 150 quetzales! quilsvaparir!!! Per 100 quetzales menys ja m'hagués mullat el dia abans!
Ja que ens havien de fotre els calers, que ens els fotéssin del tot, vam anar a veure la sortida del sol des d'un dels temples de Tikal i vam fer visita guiada, amb en Juanito, molt bon nano i que s'explicava força bé. Si més no ens vam enterar d'alguna cosa més, perquè abans de la meva visita a Tikal no en sabia pas gran cosa del "Mundo Maya" com li diuen aquí de cara al marketing. Els meus fonaments bàsics provenien de la película Apocalipto que, per altre banda, he començat a veure dos cops en autobusos sud-americans i no he aconseguit acabar mai. Doncs això, que tot i que tothom diu que Guatemala és molt barat, ens van ben fotre els calers, això sí, maco ho era, maco perquè sí!

Cal dir també que estar un parell o tres de dies per Flores també està molt bé. És una ciutat força turística ficada en una illeta al mig d'un llac. Però el més destacat de la ciutat era un inmens i plastificat arbre de nadal que, patrocinat per l'arxiconeguda cervesa guatemalteca Gallo, domina la plaça central i tota la ciutat. Posteriorment vaig poder comprovar en altres ciutats, que aquí no és el Corte Inglés el que decideix si ja ha arribat el Nadal sinó aquesta popular empresa cervesera.
Però no ens n'anem per les branques, ens n'anem cap a Lanquín. Això sí, aquesta vegada sense l'Alena i en Lukasz, després de que ells decidicin tirar cap a Palenque i despedir-nos sembla que definitivament.

Després d'un llarg viatge des de Flores, parant a Cobán i trobant finalment un lloc realment barat per dinar, vam arribar al petitet poble de Lanquín, que altrament està a can collons. El motiu de que la majoria de viatjers es desviïn de la ruta principal i vagin a petar a aquest poble no és altre que el de visitar Semuc Champey. Semuc Champey és una zona on el riu forma unes piscines naturals de color turquesa, coves de tota mena i cascades per aquí i per allà. Val la pena de veritat.
Nosaltres ens vam instal·lar a El Retiro, a Lanquín, un "hostel" de cabanyes de fusta a prop del riu, una mica car i ple de gringos però molt ben parit. Amb tots aquests gringos vam anar a visitar unes coves primer i les piscines naturals després. Ja ens veus per dins les coves amb una espelma encesa i anant troços nedant, alguns amb més estil que altres, aixecant la mà perquè no s'apagués l'espelma, i fotent beneiteries diverses. En una d'aquestes, es tractava de saltar al riu aprofitant l'embrenzida d'un gronxador penjat a les branques d'un arbre, no tindria res de l'altre món si és que no téns una espatlla de fireta com jo. Ja us ho podeu imaginar, a l'hora de deixar-me anar, vaig notar que l'humer i l'espatlla se n'anaven per diferents cantons... Tot el dia ben adolorit! Això sí, uns relaxants banys a les "pozas" d'aigua turquesa i força ben acompanyat pel personal femení de l'expedició van ajudar molt a superar-ho! i alguna que altre pastilla/calmant també!

Ara és l'hora d'anar cap a Antigua a veure volcans encara actius i a passar una mica de fred. Estic ben cagat amb el fred, en Gonzalez se'm va emportar tota la meva roba d'abric i en algunes zones comença a refrescar de veritat. Haurem d'anar a mercat...

Belize, fuckin' expensive pero fuckin' lindo

Com ja heu pogut deduir, finalment ens vam decidir per anar a passar uns dies a Belize, aquest petit país, força desconegut per la majoria dels mortals, és una maravella de la naturalesa. Tot i que és molt car, he de reconèixer que tots els calers que m'han fotut durant els últims dies han estat ben gastats. Espero que amb les meves explicacions vosaltres també penseu que el que he fet val la pena.

Anem a pams, després d'Omoa, últim poble d'Honduras on vam dormir, vam passar la frontera cap a Guatemala. La frontera més tranquila de tot el viatge! quin gust, sense cues, sense atabalaments,... fantàstic. I de la frontera més tranquila a un dels trajectes on vaig anar més putejat. De Puerto Barrios a Río Dulce, amb un mini-bus "directo" com diuen ells, que havia de tardar una hora i mitja i van ser tres i amb tot l'equipatge a sobre per no ocupar cap altre seient i haver de pagar doble. Vint-i-quatre tios hi van arribar a fotre allà dins, en una merda de furgoneta rollo "Vanette". Tranquils però, l'speed boat de Laos segueix sent, de tros, l'estrella dels trajectes putejats. I després, a disfrutar d'un parell de dies de descans entre Río Dulce i Livingston, a la costa atlàntica de Guatemala, tot fent algun passeig amb canoa, alguna excursió amb barca i algun bany en peculiars aigües termals amb tots els Quetzales a la butxaca. Després d'assecar el billets, vam poder pagar la llanxa cap a Puerto Barrios de nou i d'allà a Punta Gorda, ja a Belize. I de Punta Gorda, un bon trote fins a Belize city per l'endemà agafar una altra llanxa i arribar a la nostra base d'operacions, el Caye Caulker.

Caye Caulker és una de les infinites petites i allargades illes que segueixen la barrera de corall de Belize. Segons diuen, aquesta llarguíssima barrera de corall és la segona més llarga del món. No em pregunteu quina és la primera perquè no en tinc ni idea. Doncs bé, l'objectiu principal pel que erem aquí era el de practicar el submarinisme i l'snorkeling aprofitant aquest marc incomparable. I un dels llocs més famosos és el Blue Hole, un forat blau de més de 100 metres de profunditat enmig de la zona de corall anomenada Lighthouse Reef. Segons em deien a mi perquè hi anés, és molt conegut, hi ha unes coves amb estalactites molt guapes i a més està ple de taurons. Vaig dubtar si gastar-me aquella morterada de calers però finalment em vaig decidir... cap al Blue Hole!

Cap al Blue Hole? el primer intent va ser fallit. Els d'Aqua dive ens van passar a recollir, provinents de l'Ambergris Caye a les 6:30, però quan vam ser a mig camí... pau pau pau pauuuuu! EL motor caterpillar de l'embarcació va petar. Després d'una estona per valorar la situació, aquells "pàjarus" de l'Aqua dive ens van dir que ens vindria a recollir una altra barca, però que a l'hora que arribaria podriem fer només dues inmersions en comptes de tres com estava planejat o sinó ens donaven l'opció de tronar l'endemà. Nosaltres i la Lisa, una noia sueca, vam ser els únics que vam decidir tornar l'endemà. Per això ens vam quedar al barco espatllat fins que el van arreglar per tornar xino xano. Cal dir que si has de quedar varat en algun lloc al mig del mar, les illes de Tourneffe, on vam ens vam quedar nosaltres, no és una mala elecció. A pesar de la decepció, tot va millorar de cara l'endemà. La càmara submergible que haviem llogat, ens la tornaven a deixar sense pagar més i a sobre aniriem al Blue Hole amb els de Big Fish de Caye Caulker i no amb els capullos de l'Aqua Dive center... Cap al Blue Hole 2!

El Blue Hole, quina passada. Hi ha molts llocs i moments d'aquest viatge que recordaré tota la vida, la inmersió en aquest forat blau serà, sense dubte, un d'ells. Només d'entrar a l'aigua amb tot l'equip i mirar avall ja vaig veure un tauró rondant per allà sota, de seguida va desaparèixer. Comences a baixar fins a un primer replà tot compensant la pressió a les orelles, després, seguint el dive master, t'acostes al forat, a l'abisme, una sensació brutal la que vaig tenir al endinsar-me a les profunditats d'aquell forat, la sensació més semblant a tirar-se per un precipici i no caure ràpidement sinó flotar, baixar molt suaument. De seguida els ulls s'adapten a la foscor, et sents còmode i comences a gaudir de l'espectacle. Passes per entre les estalactites i les estalagmites, observes els inmensos peixos, apereix un tauró, fa respecte; després dos, després tres, quatre... finalment deu, o potser més. Fan respecte, però els observes entusiasmat, et puja l'adrenalina quan te'n passa un, molt més gran que tu, a menys d'un metre! El lloc és molt bonic però sense els taurons no seria el mateix, són impressionants, van amb els ulls ben oberts, amenaçadors, es mouen amb elegància, solemnitat, saben que són els reis de l'oceà. Així és el Blue Hole.
Després encara ens quedarien dues inmersions més, sense taurons però molt interessants, el Half Moon Wall i l'Aquarium. Molts peixos i un corall molt ben conservat i espectacular, alguna tortuga, alguna barracuda, i a seguir disfrutant del submarinisme. Entremig, vam anar tota la colla a dinar a una de les moltes illetes de la zona, una area protegida plena d'iguanes i uns pajarracus força curiosos que inflen una bossa vermella inmensa al seu pit per impressionar a les femelles. Jo veia que si esforçaven molt però que les famelles passaven bastant d'ells, la història de sempre vaja.

Obro parèntesis per començar una nova secció, tampoc sé si tindrà continuitat però bueno... Curiositats varies:
- Go slow... A centre-amèrica, on es nota més el tema "me estás estresaaaando" és als restaurants. Si els treus del típic "gallopinto" poden tardar entre mitja hora i una hora ben bona a portar-te el menjar... Calm down!
- La capital de Belize és Belmopan, amb a penes 12.000 habitants, es va fundar després que Belize city fós arrasada per un huracà. L'idioma oficial a Belize és l'anglès.
- Un altre huracà, el Hattie, va partir per la meitat el Caye Cauler.
- La moneda d'Honduras és la Lempira, 20 Lempiras són aproximadament 1 US$; la moneda de Belize és el Belizean dollar que val la meitat d'un US$; la moneda de Guatemala és el Quetzal, 7.5 Quetzales són aproximadament 1 US$ i jo porto un lio amb tantes monedes que ja no m'aclaro.
- A centre-amèrica hi ha una bipolaritat claríssima Barça-Madrid pel que fa als fans del futbol; no són del Milan, del Manchester o del Chelsea, són del Barça o del Madrid.
- Els suïssos van haver de pagar un visat de 50 US$ per entrar a Belize per no ser de la Unió Europea, que se jodan!

L'endemà del Blue Hole no es van pas acabar les aventures aqüàtiques. Tot i que a un altre nivell, l'snorkeling no ens va decebre en absolut i ens va permetre observar una fauna marina espectacular. Navegant amb un veler ens vam arribar fins a la reserva marina de Hole Chan. Vam fer snorkeling en tres punts; al primer jo ja vaig pensar que m'havien cardat els calers, tenia els peus encetats de tan nedar amb les aletes i no vaig veure res més interessant que un parell de llagostes. Però tot va canviar en el segon i el tercer. Al segon estava ple de Nurse sharks o tiburones nodriza, no sé com es diuen amb català. Menys impressionants que els altres, aquests eren més poca cosa i per això em vaig atrevir a tocar-los i tot. Però el lloc més guapo seria el tercer, tot i que no hi havia taurons, vam poder veure tortugues, una morena verda i malcarada, un parell de sting rays (les raies petitones) i les reines de la festa, dues inmenses eagle rays. Una d'elles era inmensa, marron amb taques blanques, sense exagerar potser feia 4 metres entre cos i cua, nedava amb una parsimònia i tranquilitat que ens van deixar al·lucinats. Sí, havia tornat a valdre la pena.

I això és el més destacat de la meva estada a Belize, després només voltàvem pel Caye Caulker amunt i avall i sopant llagosta a preu d'un llom amb patates a Catalunya jeje. És lu que ia!
Segur que em deixo coses però ja he fotut una bona parrafada per avui. Ahir ja vam deixar Belize i vam tornar a entrar a Guatemala. Espero que sigui més barat però igual d'interessant que Belize. Aviat ho sabrem.