Els teus somnis

Fa més d'un any vam tenir un somni, s'obria una porta, entrava claror, sortiem. A fora, hi havia un món per descubrir, camins per recórrer, gent amb qui parlar, terres per conèixer. A dins, deixàvem amics, familia... "no patiu, un dia tornarem" els deiem, voliem caminar.


Ja fa uns dies que la nostra aventura va acabar, sembla que de mica en mica tornem a agafar una rutina. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous,... Sembla que res no hagi succeït... Com? que res no hagi succeït? Mentida!
De fet, no passa cap dia sense que recordem alguna vivència del nostre viatge, no hi ha dia sense referències a un costum, a un menjar, a una beguda dels països visitats; cap dia sense que algun d'aquells viatgers, ara dispersats per tot el món, ens vingui a la memòria i ens provoqui un somriure sincer.

"Només ho diré una vegada" perquè no ens volem fer pesats. No cal que us tornem a insistir en la gran experiència que hem viscut, en la gent que hem conegut, en els amics que hem fet i que esperem anar retrobant, no cal insistir en aquells paisatges increïbles de ben segur traïts per uns fotògrafs mediocres amb una càmera senzilla.
Però no ens estarem d'encoratjar a qui, com nosaltres, tingui ganes de marxar, estigui cansat de la rutina, vulgui trencar amb tot o simplement, un dia, tingui un somni. El somni de viatjar, de conèixer països, de passar fronteres i omplir el passaport, de no tenir billet de tornada. A tots els que tingueu un cuquet a l'estómac us diem que endevant, que tothom ho pot fer i que a la rutina (amb excepció dels que es trenquen un dit i es foten els lligaments enlaire) s'hi torna sense gaires problemes. Un amic ens va dir un dia: "L'important no és el temps que estàs fora sinó prendre la decisió de marxar". Qualsevol pot fer aquest pas.

No podiem acabar sense donar les gràcies a tots els que ens heu anat seguint a través d'aquest bloc. La veritat és que ens feia molta il·lusió i no ens paraven de sorprendre el pilot de comentaris que ens deixàveu i l'elevat nombre de visites que teníem. Veure que hi havia fotos que s'havien mirat més de 100 vegades o alguna que fins i tot arribava a "200 veces vista" ens deixava al·lucinats.
Gràcies de tot cor.

Bé, això seria tot. Tornarem a treballar, tornarem a viure a la comarca, tornarem a sopar amb els amics i la família. Potser fins i tot posem seny (serà difílcil), potser algun dia ens casem i potser tenim fills i tot!
Potser un dia tindrem un somni... La porta espera oberta.

Xevi i Toni