elgranviatge@gmail.com MAPA del RECORREGUT

dilluns, 21 de gener del 2008

Landing!

Doncs sí, ja sóc a casona. Al meu estimat poblet del nord d'Osona. Encara no m'ho acabo de creure. Ja no estic voltant per aquests móns de deu, puc parlar català tot el dia i menjar fuet i llonganissa. Però potser que acabi d'explicar-vos els últims dies del viatge abans de posar-nos a filosofar sobre el sentit de la vida...

La meva primera parada a la riviera maya, estat de Quintana Roo, va ser Tulum. Ostres nois quines platges, sorra completament blanca i finíssima, molt tranquiles, aigües dels maravellosos colors que tots hem vist a les fotos. Així són, tal i com surten als catàlegs de viatges. Però, tot i que també vaig jaure una bona estona a la sorra, el meu objectiu a Tulum era el de bussejar per dins de les numeroses coves d'aigua dolça que hi ha per la zona. S'anomenen "cenotes", grutes subterrànies amb aigüa cristalina que s'enllacen entre elles, algunes d'aquestes formacions ténen fins a 1 kilòmetre de longitud. La veritat és que l'experiència val la pena, tot i que una mica cara, però veus unes formacions molt guapes, canvis de colors i de llum espectaculars! A més, anava només amb un dive master, que feia la immersió molt més àgil que no si ets un grup de 5 o 6 persones. Una molt bona experiència.

Havent bussejat als cenotes, tenia ganes d'anar a fer-ho a la zona de Playa del Carmen i Cozumel. I cap allà vaig agafar el bus d'ADO de torn. La veritat és que Playa del Carmen es podria dir perfectament de Aro perquè és un d'aquest pobles de costa tan turístics i concorreguts. La diferència és que en comptes de trobar gent de la comarca està ple d'americans que es vénen a gastar els dollars a la costa mexicana. Això fa que la cosa estigui cara i pertan els preus dels allotjaments també. En Benjamin i l'Adriana m'havien dit que el que estava entre la Calle 4 i la 6 era el més barat i cap allà vaig anar. A l'Urban Hostel deurien conèixer els problemes que ténen alguns llits amb els llistons de fusta i directament van posar-hi barrots d'acer. Un matalàs de molles malparides que se'm clavaven a l'esquena em van fer tenir la sensació que allà només m'hi estaria una nit. Res més lluny de la realitat, l'Urban hostel va ser el meu "hub" pels darrers dies de viatge, el centre d'operacions per anar a tot arreu i oblidar-me de fer la motxilla fins a l'últim dia. I a més, s'hi dormia súper bé.

Doncs això, uns cop instal·lat, era qüestió d'anar a buscar un "dive center" per fer la meva última immersió. Em vaig decidir per un centre que portava un català "que no habla catalán, vive en Pagís y habla español con asento fgransés!" com ell mateix es va definir. Es deia Olivier Camps i era de Perpinyà. Total que vaig acabar anant a gastar uns quans dollars i dos tancs d'oxigen a l'arrecife de Playa del Carmen. La veritat és que em feia més gràcia anar a Cozumel però sortia molt més car. Una altra vegada va estar molt bé, sobretot el primer busseig, on vam veure fins a una dotzena de tortugues gegants (ells en deien així, feien 1 m + o -, que cadascú jutgi si eren gegants o no). El segon lloc es deia Barracuda i era bastant més normalet. El més curiós són les corrents molt fortes que hi ha, no cal nedar, et deixes anar i ja ho vas veient tot passar, però té l'iconvenient que no et pots parar a veure res, hauries de nedar contra corrent i gastaries l'aire massa ràpid.

I els altres dies què voleu que us digui, relax total, cap a Cancún a la platja, cap a Puerto Morelos, platja amunt platja avall. L'últim dia es va posar a ploure i vaig aprofitar per anar a comprar alguns records, pocs, per acabar d'aprofitar alguns espais de la motxilla que havien quedat per la roba vella que havia anat donant.

I aquí es va acabar la meva estada a Mèxic i per Amèrica llatina. Dirvrus que fins a l'últim dia no vaig deixar de passar-ho bé i de tenir sorpreses. A l'última nit a l'Urban Hostel se'n va liar una d'aquelles inesperades que no saps com comencen i que acaben sent les bones. Uns bailoteos i una festeta improvisada gentilesa dels mexicans que estaven a càrrec del hostel i que repartien "shots" de tequila a tothom que anava tornant de sopar. La majoria s'animava de cop i es quedava a ballar. Francesos, holandeses, txeques,...

I va arribar el dia, cap a l'aeroport, check-in, passport control... ja hi era, ja tornava, s'havia acabat. No crec que estigués assimilant que aquells passos estaven apunt de tornar a canviar la meva vida com aquells que vam fer feia més de deu mesos entrant a un avió que ens portaria a en Toni i a mi a Buenos Aires. Un "nos volvemos a España" i un mòbil que sonà amb l'himne d'Espanya, encara sense lletra, em van tornar a la realitat. Però Quedava una última sorpresa...

Bus de Playa del Carmen a l'aeroport, 80 pesos.
Vol de Cancún a Barcelona, 239 euros.
Taxes d'aeroports, 104 euros.
Gastos d'emissió, 12 euros.
Arribar a l'aeroport i que hi hagi tota la familia en ple i el teu ex-company de viatge per donar-te la benvinguda... No tiene precio!


PD: No canvieu de canal, proper capítol, LOS CAMINOS DE LA VIDA! (conclosions i reflexions amb la inestimable col·laboració d'Antoni Gonzalez "Garmendia") o no.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bueno Subi alies "Andreas Madzen",

Suposo que aquests primers dies de reflexió per terres catalanes et deuen anar tornant a la realitat, tal i com em va passar amb mi.

La veritat és que l'experiència que vam viure junts, i tu posteriorment sol, ha sigut brutal i plena de sensacions i records que mai oblidarem... Personalment, crec que és una experiència que tothom hauria de viure almenys una vegada a la vida (jo espero que almenys en el meu cas sigui més d'una! jeje).

De fet, el meu cosí, en Cesc, marxa aquest Abril cap a terres sudamericanes també... Hi va també amb un amic i crec que hi estaran uns 3 mesos; es veu que li vam fer aflorar les ganes de viatjar! Ja mola! ;-)

I res... com has comentat, ja parlarem per plasmar les sensacions en aquest últim escrit, i ja quedarem per fer l'intercanvi de fotos de viatge i comentar-les tot fent unes cervesotes.

Apali, ens nem veient per StPere!!!

SaluTTT,

Garmens.

P.D.: Aprofito per saludar a tota la família Subirana-Serra que vaig trobar/conèixer a l'aeroport!

Anònim ha dit...

i l'autocar de 52 places que t'esperava, nen? Això no es pot deixar de fer constar!!!!va ser emocionant, no en dubteu els que no hi estaveu presents, no! Ah! a més hi varen ser, també, "els tiets de barcelona-l'hospitalet.No podiem faltar-hi.Tu, Xevi i en Garmen, sou uns cracs o això em sembla.Tu Xevi més, perquè va ser més llarg...tot, oi?Apa, seguiu vivint (i vivint bé, cabrones!).Quan arribarà el temps d'explicar-ho als fills, als néts...ai,ai...que m'enbolico.deixeu-ho córrer.I l'Enric, tant calladet ell, també hi era, que jo el vaig veure.Ah, i al Sr. Lacalle, que anava amb l'avió d'en Xevi, no l'esperava ningú...ala.Benvingut, novament i ens veiem a Sant Pere.Garmen, en Sebastià i la Glòria ens donem per saludats i recíprocament ho fem nosaltres. glòria i sebastià