Un bon cafè amb un regust amarg

Crec que ho haviem deixat a Cali i que ens n'anàvem cap a la zona coneguda com Eje cafetero oi? Doncs comencem. Bé, abans de deixar Cali dir-vos que vam tornar a notar com a la terra li donava per saccsejar-se una miqueta. Sí, vam tenir un nou terratrèmol. Aquesta vegada de menor intensitat, poc més de 6 graus a l'escala de Richter. L'epicentre va ser al sud de Colombia, van baixar algunes cases però, per sort, no hi va haver víctimes mortals. Després, d'aquest petit ensurt era el moment de fer cap a Armenia, la primera ciutat de la zona cafetera.

La ciutat en si no val pas res, però de bon matí ens en vam anar cap al bonic poble de Salento per visitar la vall de Coccora. I només d'arribar, doncs anar a prendre un "tinto" (un tinto aquí no és una copa de vi, és una tassa de cafè) i al·lucinar amb els "armatostes" que ténen per màquina de cafè! una cosa molt rara. Esmorzats i cap a caminar amb destí al Valle de Coccora; un paradís de color verd, amb palmas de cera, bosques de niebla i animals en perill d'extinció (diuen que hi han pumes, evidenment no en vam veure ni un!). La sort va ser que vam trobar uns guàrdies del parc que molt amablement ens van carregar a la caixa del pick-up i, compartint el viatge amb en Jetro (un rottweiler de mida més que respectable), vam arribar al capdemunt de la vall. Els guàrdies anaven a deixar en llibertat uns lloros que havien requisat. Nosaltres vam fer una caminadeta pel camí de tornada. Un camí enfangat i malparit que va provocar alguna patinada amb cul a terra i pelada inclosa. Arribant a les primeres casetes que vam trobar, tirem la casa per la finestra per fotre'ns una "trucha frita con patacón" i una "agua de panela", hi havia gana tu! Després vam llogar un jeep molt autèntic entre uns quants gringos per tornar a Salento. Dos catalans, un francès, un australià, una israeliana, un irlandès, una escocesa (i no és cap acudit perquè als acudits només eren tres) i el conductor, suposem que colombià, amb una merdeta de willis on anàvem de cantó a cantó. Final de l'excursió i cap a Manizales.

I a Manizales anem a petar a un hostel de puta mare, just al costat del l'estadi de l'Once Caldas i portat per la Beatriz i la Carolina, súper amables. Allà vam conèixer en Massimiliano, un italià de Milan però que viu a Atlanta, però que és a Colombia aprenent castellà perquè el necessita per anar a treballar a Washington... Bé, un altre rodamons! un tio de puta mare i tifoso rossoneri per si ho volieu saber. També vam conèixer un noi suec i un belga (que "treballava" més que en Preudhome al mundials) però no ens hi feiem tant com amb en Max. Amb ell vam anar a visitar un finca de cafè, la Finca Guayabal, prop de Chinchiná. Va anar tot de collons, la gent súper amable, ens ho van explicar tot molt bé, vam poder veure el procés, vam torrar el gra i vam degustar el cafè. I tot en un marc incomparable, al bell mig de la zona cafetera. I s'ha de dir que, tot i que aquí no saben què coi és un expresso, el cafè era molt bo. Una visita molt recomenable!

Apunt: Cal dir que a partir de l'eje cafetero s'ha notat una millora substancial en la bellesa i els atractius del personal femení. Setint-ho molt per les nostres estimades argentines, creiem que les colombianes les desbanquen de la 1a posició. També demanar disculpes per aquests apunts una mica... masclistes? ei lo que ia!
L'altre cosa molt bona és que, degut a l'abundància de cafè, a la majoria d'allotjaments téns cafè gratis a totes hores, i bo!

La nostra estada a Manizales va acabar, podriem dir, amb una mica de pèrdua de papers. Vam sortir a sopar i a fer una copa amb en Max i vam acabar al pis d'unes noies que vam conèixer (res de sexe pels malpensats) que és on va venir la pèrdua de papers. La cosa és que la vessant freak d'en Garmendia feia dies que li treia el tema de la Rafaela Carra amb en Massimiliano, li deia que era el més famós d'Italia! La cosa va anar degenerant i vam acabar fent una coreografia deplorable a instàncies de la Rafaela a YouTube. Hi ha video! però el té en Max... per sort!

A partir d'aquí i fins els últims dies a Bogotá el viatge es pot resumir amb una frase... "la noche me confunde!"
No tranquils, la nit no ens confon però ens agrada. I si a més ets a Medellín, has de sortir sí o sí. I així ho vam fer. Ja vam anar a petar al hostel indicat, el Kiwi, ple de guiris amb ganes de farra. Allà vam conèixer l'Edu (basc), en Juan (un crack de Saragossa), en Dave (Melbourne), la Manuela (Bogotà però nascuda a Bcn), entre d'altres. Amb ells vam gaudir de dues nits a Medellín mentre sonava "put your hands up for Detroit... I love this city!" o "this is Colombia!" Aquesta última la podeu escoltar al video que hem adjuntat. A molta gent no li agradarà perquè és "potrum potrum" però a nosltres sí (cansats de tanta salsa) i a més el "subidón" final és un putu festival! perdó.

Després de voltar, també una mica de dia, per Medellín; el nostre destí era Bogotá. Vam arribar a un hotel força "apanyao" gairebé a les 12 de la nit i cansats del viatge, aleshores... de festa per la capital! Era dissabte tu! Dutxa i sense saber massa on anàvem vam anar a petar a l'anomenada zona rosa. Després de parar l'orella i de preguntar el preus dels "covers" decidim anar al White & Black, 10.000 de cover i tenquen a les 9 del matí, perfecte. Només va ser fins a quarts de 6 però ja ho vam donar per bo. I per bo, tornant amb el taxi. Es veu que cap dels dos portava els calers que pensava l'altre i vam quedar peladets just per agafar un taxi. La cosa és que a 300 metres de l'hotel li vam haver de dir al taxista "pare aquí que no nos dá para más" i caminant vam arribar amb la trista suma de 50 pesos colombians a la butxaca (3.000 $ = 1 eur).

L'endemà ens trobem amb en Nacho i vistem una mica la ciutat. També anem a buscar el billets d'avió d'en Toni que havíem enviat a casa d'una amiga d'en Ferran. Tot anava de puta mare però com apuntava el títol de l'escrit hi ha un regust amarg. Ahir, ens van robar la càmera d'en Toni, sembla que ens van obrir una butxaca de la motxilla sense que ens n'adonéssim. Una putada. Per això veureu que tenim molt poques fotos de l'eje cafetero i Medellín, les hem perdut. Demanarem fotos a en Massimiliano per poder-ne tenir algunes. Què hi farem. El que vam fer va ser anar a sopar per oblidar-ho. Vam anar al Tomàquet, es veu que és d'un català, a fer une tapetes. Hem de dir que vam entrar perquè ens va fer gràcia un llamp d'estelada amb burro inclòs a la pared.

I ha arribat el dia, el 18 de setembre en Toni ha agafat l'avió de tornada. És una llàstima no poder continuar junts però és el que hi ha. Podrà disfrutar de la festa major de Sant Pere, que no és poca cosa! Ha promès que quan arribi faria un escrit de despedida amb valoracions i demés.
Jo m'hauré de quedar uns dies més a Bogotá, ja que se m'ha fet malbé la targeta de crèdit i me n'he fet enviar una altre. Després aniré cap a la costa caribenya a difrutar de les boniques platges. Espero seguir explicant-vos bones històries, tot i que tots sabeu que sense en Garmendia serà difícil mantenir el nivell.

Fins la pròxima.