elgranviatge@gmail.com MAPA del RECORREGUT

divendres, 21 de setembre de 2007

crònica d'un final anunciat...

"El finaaaaaaal, del veranoooooooo, llegóoooooo y tu partiráaaaaaaaaaaaas..."

La Júlia marxant plorant dins el taxi amb el quadre que li havien regalat a sota del braç, en Pancho i en Javi plorant com madalenes tot despedint-se, en Piraña que no hi era (deuria estar kardant-se un xoripán), en Chanquete... ai no, aquest ja s'havia mort... En fi, que com sempre, i per tot, hi ha un final (consultar la videoteca de Verano Azul per més informació. Les meves germanes tenen tots els putus episodis, per si hi ha algun nostàlgic que llegeixi això).

I aquest viatge no podia ser una excepció, tot lo bo s'acava, i aquesta gran aventura que vam empendre amb en Subi, també. Però més que un acabar, és un continuar, però canviant l'angle de visió, ja que l'aniré seguint dia a dia veient els nous relats, noves fotos i noves aventures que de ben segur viurà, ara, això si, i molt a pesar meu, com a espectador, és a dir, darrera de la pantalla de l'ordinador.

Ara, això si, abans de deixar aquest bonic i ja estimat continent, i trepitjar terreny europeu, encara vaig tenir temps de passar alguna anècdota que diriem...
A l'aeroport de Bogotà, i ja havent-me despedit d'en Subi, i amb aquell nus a l'estómac que se't carda en aquests moments, ja esperant per embarcar, criden que embarquin les files de la 1 a la 31 (on jo hi estava inclòs) a lo que jo em vaig aixecar, però per sorpresa meva, i abans d'aconseguir posar el cos en posició perpendicular amb el terra per començar a caminar, trobo una mà que em toca el pit, i tot dient un "soy de nárcoticos, siéntese de nuevo por favor", em va convidar a posposar la meva entrada dins l'estri que vola a 900 km/hora.
I si, si, ja em pilla el passaport el paio tot ensenyant-me la targeta que el presentava com a "madero", i ben acompanyat en tot moment per dos armaris d'aquests que es pensen que estant forts i realment, i com tothom ho sap, estan grassos de cullons, i em comença a fer un qüestionari de preguntes sobre el per què de la meva estada a Colòmbia, i repassant tot el meu itinerari dins i fora del país.
El tema, és que degut a que hi havia molta gent que s'esperava per embarcar, doncs estava pendent del tema, i clar, un sagal mig carmellut, amb una barba d'alguns dies i quatre arrecadotes a les orelles, vestit amb una convinació de ratlles verticals verdes als pantalons de fil, amb unes ratlles vermelles i negres del meu jersey bolivià en forma horitzontal, doncs clar... tenia la pinta perfecte de turista que l'entevanen per passar cocaïna des del país colombià a l'estat espanyol. I a sobre el paio nà fent preguntes que si quan portava a Colombia, que per on havia entrat, que el per què d'aquest viatge, que si me'l podia permetre jo sol (quin dropo, li hagués dit la frase que utilitza l'Òscar de "que faig una trucada al banc i et colgo de calers, carnús"), però clar, ni és cert ni era e moment d'utilitzar-la. I jo, anar-me posant nerviós perquè tothom em mirava, així que el paio va decidir emportar-se'm dins una sala per registrar-me... S'ha de dir que no vaig ser l'únic, ja que també va fer el mateix amb dos colombians que kardaven una pinta de narcos de déu, així que tots tres com bons amics cap a demostrar que no portavem res.
I ja ens veus, al minut 1 amb els calçotets (mitjons i tot fora), i al minut 2 drets palplantats sense moure'ns tot fent-nos una radiografia per assegurar-se que no transportavem bossetes o càpsules de cocaïna a l'estómac. Per sort cap dels tres erem del rotllo diguem, i cap a l'avió de nou, això si, amb la diferència que tothom ja estava a dins assentat i que feia més de 40 minuts que l'avió s'havia d'haver enlairat, així que, l'expectació a l'entrada de l'avió va ser bastant bona, i l'arribada a l'aeroport de MadriT amb una hora de retràs.

I allà vaig decidir de donar unes voltes per les diferents terminals T1, T2, T3 i T4, amb l'ajuda d'un bus de connexió, i poder corroborar la "igualtat" d'inversió que realitza el govern espanyol per terres madrilenyes i per terres barcelonines. La veritat és que allò és enorme i t'hi perds tranquilament, bé, almenys gent amb la brújula espatllada com jo... Ara, molts ascensors brutals, molts restaurants, i escales i més escales mecàniques, i no hi havia cap putu lloc amb 4 ordinadors per poder connectar-se a internet, ja que la meva intenció era fer aquest escrit des de la capital espanyola i no a Sant pere com estic fent... que'ls va parir!
I no sé, crec que a l'estar tantes hores voltant per territori espanyol, em vaig deixar impregnar per "el espíritu Juanito" i vaig decidir donar el meu vot (de fet ho vaig fer quatre vegades) per elegir el logo de la candidatura de Madrid 2016. Fent-la petar amb l'assafata quan em va dir que estava molt bé que gent de totes les comunitats autònomes s'interesséssin i decidíssin col·loborar amb el tema, tot recordant les olimpíades barcelonines del 92, i votant, com no podia ser d'altra manera, pel logo més horrible i desastrós dels que es presentaven... ;-) Quatre ratlles horitzontals de colors, que podria ser fet per un sagal/a de 3 anys.

I res, ja havent fet temps i havent col·loborat en la bona causa, ja va ser hora d'embarcar de nou, aquest cop amb Air Europa direcció a la ciutat comptal, on vaig arribar a les 7 de la tarda, i on m'esperaven alguns familiars, amb la meva iaia al capdavant de l'expedició, la veritat és que em va kardar molta gràcia.

I què dir-vos d'un viatge així, que és brutal, que sud-amèrica és un continent molt interessant per descobrir, des d'Argentina (el país que més m'ha agradat, a nivell personal), passant per Bolivia (país molt i molt autèntic) i arribant a Colòmbia (on la gent és molt amable i les ties són les que estan més bones del continent de tros, seguides d'aprop per les argentines, i a bastanta distància de la resta) i descobrint països com Chile, Paraguay, Perú i Ecuador...

Dir que a les colombianes és difícil mirar-les als ulls, no perquè no els facin macus, sinó perquè entre el pit esquerra i el dret, ambdós satisfactòriament operats, t'iptonitzen per moments)... jeje. Vam arribar a la conclusió, a l'estar dins alguna disco a Medellín, que el % podia arribar perfectament al 50% de metes passades per quiròfan.

La veritat és que no m'havia pensat, abans d'empendre aquest viatge, les sensacions i experiències que viuriem, la gent i cultures noves que coneixeriem, llocs que descubririem,... Sincerament, crec que és una experiència que almenys una vegada a la vida s'ha de fer, i definitivament innolvidable, us ho puc ben assegurar.
Hem conegut gent de tot el món i de totes les maneres, des de gent que viatjava per 3 setmanes fins a gent que portava 14 anys viatjant, des de gent d'europa, passant per les illes britàniques, seguint per Austràlia i Nova Zelanda, i acabant per EEUU i llatinoamèrica. Gent maravellosa... i gent que encara més!

Així doncs, dono per acabada aquesta maravellosa i innolvidable experiència viscuda "en propia cannne", i n'obro una de nova, aquesta vegada per seguir visquent-la, però per desgràcia, a través de la pantalla de l'ordinador.

I ja per acabar, només desitjar-te molta i molta sort, Subi, que segueixis disfrutant al màxim com hem fet fins ara (i si pot ser encara més), que t'aniré seguint afèrrimament rotllo la meva germana (la primera d'escriure), i fer-te una gran abraçada des de terres santperenques desitjant-te molta sort!!!

Cuida't molt crack, i segueix visquent aquest gran viatge que va començar ja fa més de mig any...


Una abraçada enorme,


Garmendia.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola TONI aquest escrit que as fet a estat molt bé, fins i tot ma emocionat, tots ens ajuntem am tu per desitjar-li sort,dons sense la teva companyia segur que no sera el mateix.

XEVI.no ens facis esperar molt per explicarnos noves aventures(segur que no) Molts Petons.
Neus

Anònim ha dit...

en Toni, a Festa Major a Sant Pere.Tu Xevi a una Festa més Major encara.Poder seguir aquesta experiència, ara amb noves persones i circumstàncies deu ser impagable. Més enllà dels aspectes emocionals, que deuen ser inevitables....ànim, que aquest continent ja és teu.Bueno, queda Brasil, oi?
sebastià i glòria de l'hospitalet, apunt d'anar a la festa major de sant pere

Anònim ha dit...

felicitats per la experiencia, tal com dius s'ha de fer però sempre hi ha moments per fer-ho i tu no has deixat passar la oportunitat.
Felicitats

MartaGONSI ha dit...

Àgumlosti! L'últim escrit del meu germà i perdo facultats... ja no he estat la primera d'escriure!
Sí, sí, "lu" bo s'ha acabat per en Garmendia, i ara en Subi li farà dentetes des de l'altra punta del globus...
I mira, potser acabem penjant el moment estelar (està tot filmat) de l'entrada d'en Garmens a l'aeroport del Prat, qui sap!
Subi, molta sort i continua amb l'aventura... ens fas una enveja de nassos!
(trobo que hi hauria d'haver hagut un PC connectat al Xiringuitu, perquè hi havia nivell, i s'haurien plasmat comentaris genials i anades d'olla vàries, i així en Subi veuria que el lema "Xafem-ho tot" es segueix al peu de la lletra).

Anònim ha dit...

Hola gent!!Subi,que et vagi tot molt bé i segueixis disfrutant moltíssim d'akesta experiència.Per aquí estem súper contents de tornar estar amb el meu germanet,que de veritat,ha tornat amb uns quants kilos de menys.Si vols que et digui la veritat,i em consta que algú està d'acord amb mi,aquest any per FESTA MAJOR SPT no ha set com altres anys..No per la programació,sinó perquè no hi havia ni la meitat de gent de sempre.No hi havia tanta eufòria.De totes maneres hi faltaves tu Subi.Bé,seguirem gaudint de la FESTA MAJOR SPT.Cuida't.CLARINS

Dolo ha dit...

Subi,soc la Dolo, espero que segueixis també com fins ara.Seguirem la teva aventura, igual com si hi hagues en Toni.Pensem molt amb tu.Petons i una abraçada.

Anònim ha dit...

Hola Xevi. Ara que s'ha trencat la perella entre tu i en Garmendia, nosaltres hem pensat que ja que et troves a Colombia potser podries demanar consell a un altre rodamont solitari. Es tracta de Juan Valdés, és aquell de l'anunci de café de Colombia, el que sempre va acompanyat d'una mula. Però ben mirat no sabem si et pot servir de gaire, perquè això que es diu viatgar sol, en Juan Valdés no ho fa gaire, sempre va acompanyat.
Només ens queda desitjarte un bon viatge i que disfrutis molt. Que to passis be. ADEUUU!

PD. Algú sap si en Juan Valdés viatge en mula o en mulu? Gràcies.
Eduard i Enric