"Tiki taka"... Titicaca

Hola nois, tenim molt feina acumulada i moltes històries per explicar-vos, per tant haurem d'anar per passos.
Us haviem deixat pendent l'explicació de l'accidentat viatge d'Arequipa a Puno. Haviem agafat un bus i amb 5 hores haviem de ser a Puno per arribar a una hora decent, buscar un hostel i preparar alguna visita pel Titicaca. En Coro, mecànic oficial de l'expedició, ja va preveure que les coses no anaven del tot bé, que si la caixa de canvis petarà que si no entren les marxes,... Ja anàvem més a poc a poc del comte quan de sobte... poooom!! va explotar una roda. O tenim molta mala sort o per aquí les punxades són més habituals del compte, el fet és que en portem un reguitzell! Ja ens téns parats a més de 4.000 metres i amb un vent gèlid molt desagradable. La veritat, les coses no pintaven pas gaire bé i l'averia semblava greu. Però hem de dir que ho van solucionar tot força bé i "només" vam arribar amb 3 hores de retard a Puno. Tot i això ja eren la una de la nit i teniem que buscar lloc per dormir...

I que bé que es va posar aquesta vegada trobar algú que t'oferís un hostel només de sortir de la terminal. Lluny de les habituals ofertes poc interessants, aquesta vegada vam trobar un senyor que ens va donar tot el que necessitàvem. Era l'amo del Duque Inn i ens va portar fins al seu hostel, l'home, extremadament amable, ens oferí una infusió de "muña" i abans d'anar a dormir vam poder lligar tota una excursió de 2 dies pel llac Titicaca. Ens va semblar una proposta interessant i a un preu molt raonable, a més, tampoc anem sobrats de dies i no era qüestió de perdre temps. Cap a dormir que a les 7 sonaria el despertador.

Vam sortir a les 8 del matí del port de Puno amb una barqueta plena de turistes mentre el guia, en Zacarias, donava les primeres explicacions. Una familia de 5 alemanys, un malageny i una marbellí que cooperaven en una ong, una parella de francesos (l'home estava completament sonat i era un fart de riure), una familia peruana, dos nois de Buenos Aires i algun que altre "gringo" ens acompanyàven tot navegant per un llac a 3.800 msnm. Primer, una paradeta a les illes flotants dels Uros, amb el temps suficient per poder dir "m'han fotut l'aixeta pel cul!" (expressió utilitzada durant aquests dies quan ens endossen algun que altre "souvenir" per algun sol de més). Sembla que que aquests indígenes es van traslladar a viure a aquestes illes de canya perquè ningú els emprenyés, ni aimaras ni quechuas ni ningú... això si, no sembla molestar-los la visita de turistes, la pela és la pela!

El nostre destí el primer dia pel Titicaca era l'illa d'Amantani. Unes 2 hores de barca ens van portar a port. Una colla de dones ens van venir a recebre, tot el grup ens haviem de repartir en diferents cases. "La familia de 5 dónde está?" va cridar en Zac i nosaltres cap allà, però la cosa anava per la familia (de veritat) d'alemanys. És que som com una familia... Un cop instal·lats, tres amb una casa i dos a una altra i havent dinat (sopa i verdura, aquí la carn va massa buscada) era l'hora de visitar els temples del sol i de la lluna al punt més alt de l'illa. Allà en Zac ens feia les explicacions de les cultures pre-inques mentre algun dels integrants amb un "lleuger" sobrepès arribava suant la gota gorda. Una posta de sol al Titicaca no té pèrdua, vistes a la cordillera blanca i la cordillera real boliviana i si a sobre ho acompanyes amb uns "picarones" amb una mica de mel, és tot un paradís...
Però faltava la rematada final a Amantani. Després de sopar i davant la nostra incredulitat ens van guarnir amb uns ponchos i uns gorros al pur estil peruà. La banda de "los peruanos" semblavem. Mireu les fotos perquè val la pena veure la pena que feiem, i sinó pregunteu-li al company francès que es va fer un tip de riure quan ens va veure entrar a "l'embalat" habilitat per l'ocasió. Alguna "Arequipeña" i algun "bailoteo" amb peruanes que ens treien a ballar i a dormir d'hora. Aquí si que ho fan bé, comencen la festa a les 8 del vespre i a les 10 tothom a dormir.

L'endemà ens llevem amb males notícies, en Coro s'hi va fer massa ballant i ha passat una mala nit. Els síntomes semblen enfocar-ho clarament cap al mal d'altura i la veritat és que el nano ho va passar malament. De fet va estar KO durant un parell de dies ben bons. Esperant que es recuperés aviat, els altres quatre vam seguir el tour del Titicaca per l'illa de Taquiles. Teòricament és una illa amb molt poca influència forània i on es conserven els costums quechua ben arrelats. El més destacat del dia va ser la "trucha" de llac que a l'hora de dinar vam endrepar sense contemplacions, sobretot perquè la típica i tòpica sopa de primer plat "cilantrejava" que donava gust! Havent dinat tornariem cap a Puno, unes tres hores amb barca, tot prenent els sol i fent migdiada. Més d'un "gringo" va quedar ben escaldufat.

Un cop arribats a Puno, poc temps més ens quedava, la intenció era agafar un "carro" cap a Cusco aquell mateix vespre per poder ser-hi l'endemà. Vam tenir prou temps per fer un vol per la ciutat i per tornar a comprovar que el nostre amic del hostel era de les millors persones de tot Perú (país on t'intenen timar a cada cantonada). Ell i la Marga ens van aconseguir billets per Cusco a molt bon preu, van deixar que el malalt dormís a l'habitació fins a l'hora de marxar i ens va aconseguir un allotjament molt agradable per Cusco. Un àngel dintre de l'univers timador peruà.

Bé nois, fins aquí els relats "Titicanians"... molt properament tindreu nou capítol amb els relats "Cusquenys" i del Machu Pichu.

Chau