camí al Machu Picchu

Ja som a Cuzco. Hem arribat entre les 4 i les 5 del matí després de 7 hores en bus, aquesta vegada sense cap incidència destacable. Ens instalem al hostel que ens havíen recomanat desde Puno, a la part vella de la ciutat, i aprofitem per descansar i dormir unes horetes, ens esperen 7 dies molt intensos : Cuzco, Valle Sagrado de los Incas, algun trekking per la zona i pujada al Machu Pichu...

El primer dia deixem en Coro al llit recuperant-se del mal d'altura i de les angines i els altres quatre visitem Cuzco: l'antiga capital de l'imperi Inca (en quetchua Cuzco significa "melic del món"). La ciutat és molt guapa. Aquests Incas no s'estaven de res i els que remenaven les cireres es van construir aquí palaus recoberts d'or. Ja us podeu imaginar què va passar quan els conquistadors espanyols van arribar... en pocs anys l'imperi Inca a prendre pel sac i tot l'or fós i cap a casa... Mentre anem visitant la ciutat planifiquem excursió al Valle Sagrado per l'endemà i lliguem el trekking que farem per les muntanyes andines acabant al cim del Machu Pichu.

El segon dia, amb en Coro ja mig recuperat, visitem el Valle Sagrado de los Incas: Agafem minibus a Cusco i ens dirigim cap a Písac, primera parada del recorregut, visita guiada pel poble i per les ruines i primera aixeta pel cul al mercat... Seguim cap a Ollantaytambo, segona parada, tornem a visitar el poble i les ruines i segona aixeta pel cul al mercat... acabem a Chinchero, tercera parada i tercera aixeta pel cul... Després de la visita pel Valle Sagrado tornem a Cusco, i després de dubtar una miqueta decidim tirar-nos de cap al treking més dur de tots, el Salkantay, on ens farà de guia en Pío, que ens fa el "breafing" del trekking pels pròxims 5 dies.

El treking consisteix en fer una caminada durant cinc dies per valls, congosts i jungles fins arribar al cim de l'esperat Machupichu.
Començarem pel primer dia. A les 4 de la matinada amb una cara de son de collons, ens llevem i anem cap a la Plaza San Blas on haviem quedat amb els de l'agència. Teòricament sortíem a les 5 però com ja és habitual sortim amb una hora de retard, aquests peruans tenen la puntualitat al cul!!!!
En fí aconseguim sortir i arribem a Mollepata, el punt d'inici del treking. Ens esperaven 18 km. de caminada per una pista sense massa encant i força aburrida. Només les gràcies d'un dels guies que ens acompanyaven, batejat amb el nom de Trivinyo per la semblança que tenia amb l'incombustible David Muñoz i les vistes dels nevados (muntanyes nevades) del Salkantay a més de 6200 m.s.m ens feien la caminada més divertida. De sobte un grup d'una trentena de simpàtiques (per no dir buenorras) argentines ens van fer canviar les cares i ja veiem les coses d'una altre manera...
Bé, seguim caminant i anem coneixent a la gent d'arreu del món que tenim al nostre grup. De moment amb el que tenim més afinitat és en Sebastian un nano argentí que sembla bastant "bonifaci". Coneixem també, en Sheane i en Patrick, dos nois Irlandesos "de pura cepa" amb tot el que això comporta i com que tots sabem les tendències polítiques d'en Garmendia de seguida ens farem bons amics. També tenim en Vladimir un eslovac que és clavat al cantant del mític grup Spandaw ballet i d'altres que ja n'anirem parlant. Entre coneixença i coneixença, arribem als peus del Salkantay, una imponent mole de més de 6000 metres on acamparem per passar-hi la nit, una nit que pinta molt freda...
Un cop allà la primera sorpesa. Totes les agències tenen allà les mules carregades amb l'equipatge i les tendes parades menys la nostra!! Ni mules ni tendes!!Quan ja estàvem ben enfredolats arriben els portejadors, per fi! però no es van salvar de la bronca merescuda pel retard. Una mica de sopar i a dormir, o si més no a intentar-ho...

El segon dia és el més dur del treking i quan ens llevem, tots ens queixem del collons de fred i de la poca estona que hem dormit. Esmorzem i comencem a caminar muntanya amunt fins arribar al coll del Salkantay a 4600 m.s.n.m. La veritat és que tots estem en plena forma, hem arribat a dalt els primers del grup, fent servir totes les estratègies possibles com si fos l'etapa reina del tour de frança!
Fem les típiques fotos de rigor. Tots molt guapos i fotem el camp avall que fa fred!
Passarem del fred de les muntanyes a la calor de la selva! (al menys de dia) ja que on passarem la segona nit serà en terres de mosquits i abundant vegetació.

El tercer dia es presenta bastant suau, 4 o 5 hores de caminada tranquila per la jungla suant com porcs i anar fent...
En Garmendia que va molt fort, agafa l'escapada bona i arriba amb el grup davanter a la Playa, un poblet enmig del no res. Abans de dinar muntem un partidillo : el grup dels israelians contra nosaltres. Tot i que ells es van ajudar de l'irlandès i fins i tot dels guíes peruans el resultat va ser clarament a favor nostre. Dinem una mica i agafem un bus que, entre cumbia i cumbia, ens portarà fins a Santa Teresa, on passarem la nit. Però abans de res, anirem als banys termals del poble a fer-nos una bona rentada que ens convé i molt, perquè des del primer dia de treking que no ens podem dutxar i com ja us podeu imaginar, l'essencia que despreniem no era precisament perfumada...Els banys es posaven francament bé fins que de sobte els guies ens fan sortir abans d'hora perquè hi havia un yankee gras a reventar que estava a punt de palmar-la...Però no patiu, tot es va quedar en un petit ensurt de 150kg! Estava cardat però no per quedar-s'hi! collons, tant bé que estàvem amb l'aigua calentona!!!!
Després de tot "l'ajetreo" anem cap al campament i com que era la última nit que en el nostre cheff Manzanita (un tipus molt curiós i desdentegat) feia el sopar, ens va deleitar amb unes delicatessens d'arros bullit i sopa que tela marinera je je!
I entre cusqueñas i pilsens callao (cerveses criollas) ja podeu pensar com vam acabar... Cantant sufre mamón i ballant la gasolina fins altes hores. Si voleu informació visual mireu el video que hem penjat al you tube...

El quart dia ens despertem amb pluja! quins collons! ressaca i pluja això ja ès massa!!
Però com que som ben parits de collons, caminem i "endavant les hatxes".El primer obstacle va ser travessar el riu amb una mena de carretó penjat a un cable. Era un tipus de tirolina, sense cap tipus de control de seguretat això si! El ritme s'anava accelerant i els cops de colze dintre el pelotón cada vegada eren més abundants. Com era de preveure, vam arribar vencedors i amb un ritme frenètic a Aguas Calientes, als peus del tant esperat Machu Pichu!

Per fi arriba el gran dia per tothom, l'ascenció a la joia de la corona peruana! El gran Machu Pichu ens esperava impacient!!
Ens llevem a les 4 del matí per ser a dalt ben d'hora. Els guies ens diuen que trigarem unes dues hores per arribar-hi.
Però estem tant excitats que amb menys d'una hora arribem a dalt. Entrem tard, ja que fins que no va arribar tot el grup no ens van donar els tiquets.
Entrem, i les sensacions no van ser massa especials, tot era cobert de boira. Encara no veiem res i estavem a l'espectativa.

Però de seguida ens n'adonem de la magnitud del lloc on ens trobem, tant degut al seu emplaçament com per la grandària de les seves estructures, la veritat és que ja comencem a notar aquestes bones vibracions i sensació de tranquilitat que ens havien comentat. Això si, aquesta sensació s'acaba fusionant amb una de somnolència degut al rotllo que ens fot en Pío, el guia, que dura un parell d'horetes ben bones. La veritat és que si l'hagués reduït a la meitat hagués estat més profitosa, tot i que en gran part també en tingué la culpa el fet d'haver d'explicar les coses dues vegades, en castellà i en anglès.
I una vegada acabada la xerrada de rigor, temps lliure que aprofitem per pujar el Huayna Picchu, una montanya que hi ha al costat de les ruïnes del Machu Picchu, i des d'on tindrem una vista espectacular que ens permetran veure la grandària d'aquestes construccions incas, definitivament impressionants.
I a la baixada, visita obligada a un cim del Machu Picchu des d'on ens tirarem unes quantes fotos, la típica imatge que estem acosumats a veure de les ruïnes, tant en postals com en llibres.
La única pega, la falta de temps per disfrutar al màxim del moment, ja que degut a les dues hores de "formació" del guia, només ens queden 10 o 15 minuts per poder gaudir, assentats, sense parlar, només observant el lloc i deixant-nos portar per la tranquilitat... Un moment que ben segur no oblidarem mai!


Sergi, Ra.