del Beni a La Paz

Ho haviem deixat a Guayaramerin, després d'un bon trote amb barco pel mamoré. Doncs bé, després del barco va arribar el torn als autobusos, molt menys relaxants i molt més durs que el "Sergio Andrés".
El primer trajecte amb bus ens havia de portar a través del Beni fins a Rurrenabaque, ja hi vam arribar ja però... haviem de sortir a les 8 del mati i per començar ja vam sortir a les 9. La cosa va començar malament perquè encara a dins la ciutat va i ens emportem un cable de telèfon. I ens el vam endur justament davant del cuartel militar, que no ens podiem escapar sense fer papers vaja.
Eren les 10 i encara no haviem sortit de Guayara. A partir d'aquí tot va seguir amb "normalitat" boliviana, parades cada dos per tres, 100% camí de terra, polsaguera, mal el cul i "carregamenta" a l'ambient. Després de 16 hores i bastant fins els ous del viatge vam arribar a una hora raonable a Rurrenabaque (li direm Rurre a partir d'aquí), a la una de la nit. Una hora raonable per poder trobar allotjament i poder dormir tous.

A Rurre la idea era fer un tour de un parell de dies per la pampa o pel Parque Nacional Madidi. El que ens vam trobar va ser un poble destinat exclusivament al turisme, era can guiri i això també vol dir preus per guiris. Entra la impressió de que era tot massa turístic, els 25 dolars que et fotien per dia (sense contar entrada al parc) i que tampoc anavem sobrats de dies vam decidir deixar-ho estar. Perquè us en feu una idea, a Rurre ens valia 200Bs al dia per anar a veure els mateixos animals que ja haviem vist al Mamoré, allà tot el viatge de 7 dies ens va
costar 300Bs. No hi ha color!

No era qüestió de perdre temps i l'endemà mateix del dia d'arribada vam decidir fotre el camp cap a La Paz. Primer però, vam mirar quan ens costaria agafar un d'aquests avions d'helisses tant autèntics per anar en plan "cheto" fins a La Paz. La veritat és que no era gota car però fins el dijous passat no hi havia vols i a més les condicions meteorològiques provoquen tancaments freqüents de la pista i els retards estan a l'ordre del dia. L'altre cosa que haviem de fer abans de marxar, era anar fins a l'oficina d'immigració per obtenir 30 dies més de visa. Estavem apunt
d'esgotar els 30 primers dies a Bolivia i no és qüestió d'estar il·legals al país.

Preparats per un altre viatjet amb bus? Ufff! Si no hi ha més remei. Aquest cop van ser 18 horetes fins a La Paz. I vam tornar a començar malament. Resulta que aquí a Bolivia el concepte overbooking també l'apliquen als busos (que aquí en diuen "la flota" per cert). La sorpresa la vam tenir tres dels integrants de l'expedició (Luís, Núria i Subi) quan vam veure que els seients designats ja estaven ocupats. Això de vendre més billets del compte es porta molt aquí, per ser més exactes el seient 47 no l'havien vengut dues vegades sinó tres! En Luís indignadíssim que
volia fer parar el bus! la penya rebotadíssima i el pobre sagal del bus que no en tenia cap culpa amb unes feinades de déu per ubicar la gent. Al final ens en vam ensurtir, alguns anaven més còmodes que altres pero què... així és Bolivia. Vam arribar a La Paz cap allà a les 6 del matí, amb un fred considerable i fets caldo després d'un dels viatges més durs que hem fet amb bus.
Diuen que 3/4 parts dels turistes que van a Rurre amb bus tornen amb avió. En Miquel va deixar anar aquesta frase mig putejat: "Hay que pasar una guerra para llegar a La Paz". Certament.

I a La Paz hem passat els nostres últims dies a Bolivia. No sé si es podrà veure bé a les fotos però la ciutat és espectacular. L'enclavament és ben peculiar, a 4.000 metres d'altura i envoltada de muntanyes com el Huayna Potosi o l'Illimani de més de 6.000 metres. Des del centre de la ciutat veus totes les cases que s'enfilen fins "El Alto". Predomina la vermellor, sembla que aquí no tenen gaire costum (o diners) d'enguixar o arrebossar.

Per La Paz, força relax en general i un dia d'adrenalina, el dia que vam anar a baixar la "carretera de la muerte" amb bici. El nom és degut als nombrosos accidents de busos i camions que hi havia abans de que es posés en servei, fa menys d'un any, la nova carretera. S'entén perfectament que hi haguéssin tants morts, si bé el descens amb btt no és gaire complicat, passar per allà amb camions i autocars és de beneits! Hi ha trams amb precipicis altíssims que impressionen força. Al final vam ser nosaltres 2 sols, el guia i l'assistència. Va ser molt divertit i vam poder baixar molt més ràpid que altres grups que eren deu o dotze. De fet els hi fotiem uns "passings" en plan racing que era el més guapo. Vam sortir de La Cumbre (4.600m) cap a les 8 havent esmorzat i cap a les 12 ja erem a la piscina a Coroico (1.300m aprox). Durant la baixada, algunes parades d'avituallament, una pujadeta d'uns 5 km per fer bufar, fotos a dojo i una punxada del "Txechu" a 500 metres de l'arribada... "patinazo, a dos pasos del final...".

Els altres dies, molt tranquils voltant per La Paz, pels mercats,... EL més destacat va ser la celebració de "El Cabildo" el divendres passat. Tot estava tancat perquè els paceños se'n van anar a la Ceja de El Alto a manifestar-se per defensar la unitat boliviana i que La Paz segueixi sent la capital. Sembla que des de Sucre reclamen la capitalia... "La sede no se mueve!!" és el crit de guerra. La veritat és que aquest de l'Evo hi té un paiat muntat bastant sèrio. Té mig país rebotat, quan no són els miners són els pagesos. Quan no són els de Sucre, són els de Potosí i sinó els de Santa Cruz. Sincerement creiem que això pot acabar malament i que l'Evo no se'n sortirà. Tant de bo que ens equivoquem!

Res més, que demà ens n'anem cap a Lima (26h i ja hi serem!) per recebre els tres santperencs que vénen de vacances a Perú. A veure si el pròxim escrit el fa en Ra, en Coro o en Sergi per variar una mica.

Demà ens despedim de La Paz i d'en Luís, en Miquel i la Núria. Ens ho hem passat bé plegats.

Fins a una altra!