de Cochabamba a Guayaramerín : Aventura per la selva

La nova aventura va començar ja amb el trajecte amb mini-bus des de Cochabamba a Villa Tunari, ja que el tema de "mirar abans d'avançar" aquí a Bolívia és inversament proporcional, així que carretera rotllo de la Vola, clavant frens per la pendent, i passant dels 3000 metres d'altura als 280 finals, van tenir les seves conseqüències... Parant el cotxe al voral i la paia del darrera bomitant (amb l'atenta, però madura, mirada del seu nadó).

Una vegada arribats a Villa Tunari, vam poder comprovar que el següent trajecte que ens tocava fer fins al poble de Puerto Villarroel, des d'on haviem de pillar una barca per l'amazones, no seria menys que l'anterior... Trajectes amb 3 taxis diferents, i aprofitant el "bitllet" com és típic a Bolivia, on vam arribar a ser 11 persones dins un cotxe convencional! Penya al maleter, 4 a darrera, 2 al seient del
copilot,... impressionant. Això si, tot l'esforç era vàlid per poder pillar la barca fins a Trinidad per la selva i poder veure els "bitxos" que surten pel National Geographic, però... cagada pastorets! No hi havia prou aigua al riu per navegar i tant el patró d'un vaixell que hi havia amarrat al port (el "señor Tomás", "Tomasito" pels amics) com els militars de capitania (capità, tinent i tot l'exèrcit pendents) ens van recomenar de viatjar fins a Trinidad per carretera, i llavors pillar una barca des de Trinidad fins a Guayaramerín (port que fa frontera amb Brasil) ja que el riu té més caval; així doncs, per primer cop a la vida vam fer cas a uns militars... Això si, disfrutant, abans de marxar, d'un bany al riu a Puerto Villarroel, acompanyats de nens de la zona i algun bitxo que altre.

I què dir del viatge per terra fins a Trinidad... De Puerto Villarroel a Ivigarzama, passant per Bulo bulo i posteriorment per Iapacaní. I quin gran poble Iapacaní! Ens el vam patejar a peu amb les motxiles per culpa d'un bloqueig de camioners que protestaven per unes terres que els hi havia pres el govern. Així doncs, caminada des del primer bloqueig ben carregats amb l'equipatge, parant per menjar això si, i
prosseguint mitjançant motos (de paquets i per fora camins) fins al segon bloqueig on vam poder pillar un taxi fins a Santa Cruz. de Santa Cruz a Trinidad vam pillar un bus nocturn, on vam conèixer un "gringo", en Luís "aventurero", així el definia la seva tarjeta de presentació, un paio molt peculiar, i on fer els primers 200 metres des de la terminal ens va comportar 1 hora i mitja! Si, si, anar parant
cada 2 metres per carregar gitanus i anar-los "acomodant" pel terra del bus, o els que estaven més de sort a la "suite", sense bany privat, del maleter del vehicle.

Però tot i els entrebancs, el dissabte de bon matí vam arribar a la ciutat de Trinidad, vam anar a despertar en Luís Donado, el reporter del Marca que haviem conegut anteriorment, per empendre junts aquesta aventura per la selva amazònica. Vam anar fins a Puerto Almacén, per estudiar el tema de barques, horaris, preus,... amb la paciència necessària en un país com el bolivià, on avui pot ser demà o
perfectament d'aquí a tres dies.
Ens vam trobar amb dues possibilitats, la primera el trajecte duraria 7 dies i ens sortia per 250 bolivians menjars inclosos (uns 25 euros), "el Capi", i el segon, i pel cual ens vam decidir, el "Sergio Andrés", que duraria només 4 dies pel mateix preu, ja que anavem una mica justos de dies i vam creure que era el millor i suficient per disfrutar de l'aventura selvàtica. Resultat final... El trajecte amb el "Sergio Andrés" ha durat 7 dies i ens ha costat 300 bolivians, després de
regatejar ja que ens en demanava 400; així doncs, negoci del segle! ;-)
Això si, abans de partir, nit de "guateque" a la cèlebre discoteca "Anaconda", on hi havia orquestra en directe, tot de sofans amb taules al voltant de la pista de ball, i on a l'inici de cada cançó els nois anaven perulant per les files de noies preguntant si volien ballar, per després de moure el cos, acabar a la taula de nou seguint amb les converses. Senzillament brutal, cançons de grups mítics i estimats per tots com "el Duo Dinámico" o "Camilo Sexto" entre d'altres.
Resum de la nit... S'ho havien de passar molt bé els nostres pares amb pantalons acampanats, grenyes i bigoti (ells) i en plan "Jenny Joplin" (elles), i que hem d'anar a classes de salsa i merengue perquè se n'enkardaven de nosaltres els de l'orquestra i tot! jeje.

I diumenge a la tarda ja pillem la barca des de Trinidad i que ens portarà durant 4 dies (teòrics) i 7 (a la pràctica) a Guayaramerín. Només dir-vos a nivell d'informació i perquè us feu una idea del vaixell (ja que les fotos encara no le podem penjar) que el viatge l'hem fet amb un vaixell que transportava 500.000 litres de gasoil, i on estava prohibit fumar per perill d'explosió... això si, només la primera hora fins que no ens veiguéssin els de control del port! ;-)
Ahhhhh, i que no us penseu que ens vam oblidar dels aniversaris de la Cristina Vaqué "Cristy" i de la Marta González "Gonsi" del dia 8 de Juliol! Però que clar, degut a la logística boliviana no vam poder trucar-les. Si... Pilu... també ens vam recordar del teu del dia 10!!! jeje.

I què dir-vos de l'experiència amb vaixell per la selva...
Impressionant, molt guapo. Veient Yacarés (caimans), tortugues gegants d'aigua, bufeos (dofins de riu), piranyes, monos, capiguaras (barreja xunga d'ós i porc), i un recital d'aus que no sabiem què cullons eren. Així doncs, merescut homenatge a Félix Rodríguez de la Fuente, però sense reproduïr-ne el final, ja que no hi havia cap helicòpter arop ni ganes per part nostra de fer de Rajoys...

Així doncs, ja des del primer dia, navegant per l'estret riu Ibaré i seguint els últims dies pel riu Mamoré, molt més ample, i fent frontera amb Brasil (la part esquerra del riu és Bolivia i la dreta és Brasil) vam poder disfrutar de la tranquilitat de llegir ajaguts amb amaques, menjant piranyes que acabavem de pescar, banyant-nos a l'amazones (salts des del tercer pis del vaixell) tot esperant que hi haguéssin yacarés que ràpidament es tiraven a l'aigua quan nosaltres hi entravem (pura adrenalina), i sabent que hi havia piranyes a l'aigua...Una sensació "brutal"? jeje.
I què dir de les timbes de pócer nocturnes, del fred que vam passar durant dues nits (i en ple Amazones!!! Una onada de fred que ni ells sabien d'on cullons venia), del yacaré que va quedar atrapat entre unes xarxes de pescadors i que vam salvar (hi ha fotos), de l'averia de motor quan es va trencar el palier, de quedar-nos a la deriva sense gasolina, de veure la seva beguda alcohòlica (alcohol pur, que tenia color rosa fluorescent i segons un tripulant "el color se lo dá el envase, bote de gasolina, y además le dá buén gusto") i que vam provar com a bons aventurers, de menjar cada putu dia arròs acompanyat de diferents peixos : blanquillos, machetes, surubíes, sábados, piranyes,... de llevar-te cada dia i veure que hi havia nous passatgers dormint al terra del vaixell, de transportar 6 porcs des del tercer dia
a part d'un BMW 325 (segurament robat),...

Ja ho veieu gent, que no hi havia moments per aburrir-se ni dia que passés que no hi hagués alguna cosa, imatge o acció que no passés desaparcebuda!

I això ha sigut una mica la història dels nostres últims dies... I el nostre destí ara mateix és Rurrenabaque, on arribarem després de pillar un bus demà a les 8 del matí i després de 12 hores teòriques de trajecte, i on esperem poder retrovar-nos de nou amb els amics de terres valencianes Nídia i Nacho.

Així doncs, "así son las cosas y así se las hemos contado"... Fins la pròxima! ;-)