Missions Impossibles? (Posadas - Iguaçu)

Tenim alguns dies endarrerits no? des de que vam marxar de Buenos Aires oi? Sabeu, és que no es tant fàcil trobar el moment per escriure, o trobar internet a un preu assequible o un hostel on sigui gratuit. Això si, nosaltres encantats que ens demaneu que seguim escrivint i que ens aneu seguint. Ens fa molta il.lusió i per això ho continuarem fent. Doncs això, anem per feina... on ens haviem quedat?

Som a un bus de Via Bariloche, sortim a les 21:10 de Retiro amb destí a Posadas, a la provincia de Misiones. Encara tenim un nus a l'estómag que fa que no ens entri gaire el menjar que ens dónen. Aquest cop el trajecte és de 12h i hem decidit anar amb "cama-executive". Amb "cama", perquè es dorm molt millor i per fer aquests trotes val la pena; "executive", és una pijada perquè et dónen una copa de cava després del sopar, el vam triar perquè era el que marxava més tard i no perquè siguem uns "fresa".

A les 9 del matí ens plantem a Posadas, continúa fent molt fred tot i ser tant aprop del tròpic. L'objectiu és visitar alguna de les moltes ruines de missions jesuítiques que dónen nom a la província. Sembla que amb un dia per aquí n'hi haurà prou i per tan és qüestió d'aprofitar-lo. Al hostel som 4 gats, 4 gats i els 2 jefes que no sé si també ho són... En Geoffrey (li direm Jofre a partir d'ara perquè va estudiar a BCN i parla "una miqueta" de català) de Lille està apunt de marxar a San Ignacio Miní. És justament on voliem anar, sense vacilar, ens ajuntem per compartir la visita. Sembla extrany com podem arribar a un nivell de confiança realment alt passant tan sols un dia amb una persona, pero és que si trobes gent com en Jofre no costa gaire. Pel que fa a San Ignacio, això de les misiones està bé pero no mata. Hi ha alguna foto penjada, res, quatre rocs mal parits i si voleu saber què carai pretenien aquests jesuítics... llegiu o consulteu a internet perquè cadascú hi diu la seva. Segons l'Eduardo només van venir per la planta del mate. Paraula d'Eduardo...

A San Ignacio mateix ens vé gana i decidim anar a dinar. El nus de l'estómag es va desfent per desgracia nostra i en benefici de la papada que estem cultivant (comparar fotos de la 1a i l'última estada de Buenos Aires). La qüestió és que anem a petar a un xiringuito on es veu que hi havia dinar dels treballadors d'EMSA (hidroelèctrica de la zona). Properament hi hauran eleccions al sindicat i amb unes ampolletes de vi la cosa es veu més clara. Ja sabem que aquests dinars s'allarguen i si a sobre li dónen una guitarra al que resulta ser el cantautor per excel.lència de tota la provincia de Misiones la cosa s'anima. Tot això a què vé? res, que "dios los cria y..." vam acabar assentats a la mateixa taula, fent-la petar. S'ha de dir que nosaltres no estàvem al seu nivell i ens costava estar a l'altura de les seves evaluacions filosòfiques. Algunes de les perles a destacar:

Personatge 1 als tres : "Esto és la Mesopotamia de América, estamos entre los rios Paraná, Iguazu i Uruguay; és el paraíso".

Personatge 2 a Garmendia : "Yo tengo sangre gallega, mi abuelo era de Pontevedra. Tu no me podrias conseguir su e-mail?"

Personatge 3 a Jofre : "me llamo de apellido Sena, como el rio de Paris; y yo me pregunto que sentiria un francés si se llamara así... es como si acá alguien se llamara Paraná, que sentirías?"

Personatge 1 a Subi : "mi hijo estudia riesgos laborales y quiere venir a Barcelona, en mayo de 2008 te mando un mail"

Personatge 4 a Garmendia: "tu no tienes la culpa, pero el imperio espanyol nos robó todo; estuvo muy mal" (prou que li explicàvem nosaltres que de l'imperi espanyol no en volem pas saber res)

De mentres el músic anava dedicant cançons... I esaaaaa!!!

Indicats pels amics d'EMSA i encara una mica xocats per l'experiència, ens n'anem fins a la Playeta del Sol a la vora del Paraná. I ben cert és que val la pena agafar un remís que t'hi porti, el lloc és molt bonic. I si el remís es tracta d'un R12 encara amb més raó.
A la tornada coneixem la Núria i en Toni, d'Astúries i Alicante respectivament i que són cosins. Ja a Posades agafem tots junts un remis que ens porti al centre. I és clar, tanta colla amb el pobre cotxe, literalment, el vam cremar. Ens va portar fins a treure fum!

Per estar només un dia per Misiones déu ni do... no us sembla?

El trajecte de Posadas a Iguazu dura gairebé 6 hores. Abans d'arrencar ens fotem uns sanvitxos de milanesa que son de collons i per només un peso i mig (deuen ser uns 40 cèntims d'euro). Quan el nivell de la peli decreix sols mirar per la finestra, aquest va ser el cas. El paisatge seria perfecte, ple d'arbres i selva si no fos per un factor, l'humà. L'evidència de la desforestació et fa entristir. Estant fotent algun xafastre important per aquesta zona. Esperem que es pugui frenar a temps tot això.

Arribem a la terra de les "cataratas" amb dos interrogants grans. Podrem accedir a la Garganta de Diablo? La Garganta és sens dubte el punt més interessant i impactant de totes les "cataratas". El problema, tal i com ens va dir en Jofre, és que aquests últims dies l'Iguazu va molt crescut. Es veu que li van fotre una injecció de moral a Curitiba i el tio anava tan "creixidito" que passava per sobre de les passarel.les d'accés. El fantasma d'un nou cas Fitz Roy ens amenaçava...
Pero no! per una vegada estem de sort i el mateix dia que anem a visitar el costat argentí és el primer que les passarel.les estan obertes. La sensació d'accedir a la Garganta no ens la podiem perdre. Això si, que baixa moltíssima aigua us ho podem assegurar. En baixa per tot arreu i amb una mala hostia que fa fredat. Hi ha tanta aigua que tot s'omple de vapor d'aigua, que et deixa amarat i que no deixa que les fotos surtin bé!

Per resoldre l'altre interrogant haviem de passar al costat brasiler... Podriem trobar-nos amb els "recién casados" Pep i Eva? Meeeeeeec... cagada pastoret!
Pero anem a pams. Vam entrar a Brasil bastant forts, en menys d'una hora al pais i ja estàvem jugant a fut-volley. Poc més temps va passar abans no ens vam pendre una caipirinha com deu mana! i per acabar-ho d'adovar ens vam passajar per Foz als seients del darrera d'un cotxe de policia! no us espanteu, l'unic que va passar és que estavem esperant el bus al "marco das tres fronteiras" i els devia fer gracia portar-nos fins al hostel. I nosaltres "muito obrigados".
Va, passem a explicar els motius del nostre fracàs sobre la trobada amb els nuvis. La causa principal és que el seu hotel està dins el parc natural i per tan no hi pots anar així com així. No pots anar-hi havent sopat a treure el cap. Vam decidir doncs, que els trucariem per si anaven fins a la ciutat algun rato i quedar per pendre algu. El telèfon que surt a la guia i a la web ens deia que no existia, i no era culpa nostre perquè també hi va trucar la noia del hostel amb el mateix resultat. La última opció era anar a veure si els enganxàvem el mati que nosaltres anàvem a visitar el costat brasiler, el mateix dia que ells marxaven. Doncs bé a l'hotel ens diuen que ja han deixat l'habitació... "droga"! I si anem a l'aeroport? és l'últim recurs, pero després de moure alguns fils ens diuen que han agafat l'avió a les 6:30! i amb el vol de la TAM se n'anava també la nostre última esperança. Al final ha set una missió impossible. Mala sort, esperem veure-us a la tornada, que sigueu molt feliços i menjeu aniços!

Fins aqui la nostre parrafada! Pròxim destí: Paraguay. Aprofitarem per anar a Ciudad del Este a comprar un mp4"trucha" que fa dies que no escoltem la Julieta. I "pra" Asunción falta gent.

Tothom diu que no hi ha res a Paraguay! No tenim mapes, no tenim guia, no turisme, no hostels, no rules...