elgranviatge@gmail.com MAPA del RECORREGUT

divendres, 24 d’agost del 2007

Últims dies a Perú...

Doncs després de Lima, on vam tenir l'ensurt del sisme i que vam salvar amb bona nota, vam seguir el nostre trajecte cap al nord, concretament a la població de Huaraz.

Vam arribar allà cap a les 6 de la matinada i a l'estació de busos ens va recebre un guia turístic que ens va oferir un hostal a bon preu amb opció de fer alguna excursió, així que ja hi vam ser. Pactem un preu de 10 soles la nit, després de regatejar, i a l'arribar al lloc ens trobem amb una habitació doble, bany privat i televisió via satèl·lit, i la "jefa" dient-li al sagal "que sea la última vez que la dás a este precio"... La veritat és que ha sigut el millor hostal, i el més barat, que hem estat a Perú.
Així doncs, dormim un parell d'horetes després de passar la nit al bus i anem d'excursió a Yungay, una població que hi ha a una horeta amb bus de Huaraz, a través del Callejón de Huaylas. En aquesta població, i algunes altres de la zona, el 31 de Maig de 1970 hi va haver un gran terratrèmol, degut al xocament de les plaques de Nasca i la Continental, el moviment va provocar un despreniment de neu i roques a la muntanya Huascaran, l'allau va sepultar el poble sencer... morint quasi la totalitat dels habitants de Yungay, uns 18.000, i més de 50.000 a tot el Perú. El poble antic es troba a 7 metres sota terra d'on hi ha l'actual i on encara hi romanen les restes dels cossos dels morts, ja que el govern va decidir-ho així per evitar possibles epidèmies. De fet, com que el dia de l'excursió era just l'endemà del sisme de Pisco, el guia ens va comentar que la gent del lloc, la seva mare inclosa, no havien pogut dormir durant la nit per por a que es repetíssin els successos del 1970. A part d'aquesta població, també vam fer una caminadeta per una llaguna molt guapa amb unes vistes espectaculars del Huascaran i el Huandoy. La veritat és que va ser una excursió bastant interessant, acompanyada d'algun gelatot artesanal boníssim, amb gust de cervesa inclòs, i la compra d'un pot de "manjar blanco", una espècie de "dulce de leche" molt bo.

I després de l'estada per Huaraz i Yungay, ens n'anem cap a la població de Trujillo, que més que un nom de ciutat peruana semblaria ser el d'un barri de "Lepe". Aquí decidim anar a cinema a veure un "gran" film, "Duro de matar IV", de fet era la única que feien que ens anava bé per horari i que estava en v.o., i això si que va ser un festival... Mòbils sonant a mitja peli, i la gent agafant-los i fent-la petar, el públic rient i cridant amb un èmfasi completament desmesurat amb "l'humor" que us podeu imaginar que despren en Bruce Willis kardant de Tom Cruise a "Misión Imposible" versió extra-yankee,... una experiència, la veritat sigui dita. I és clar, l'experiència surrealista no podia acabar aquí, així que anem a comprar els bitllets de bus per l'endemà marxar cap a Mancora i tot fent cúa, arriba una dona grandota d'edat, ja curtida perquè ens entenguem, i ens diu "esto es la cola?" i nosaltres amablement "si, señora, esto es la cola para comprar los boletos", i va la dona i se'ns fot davant nostra tant contenta i colant-se sense manies, i ens regala tot somrient un "gracias"... Vaia tela, es veu que això dels viatges de l'inserso a Peñíscola i que els hi regalin "5 litros de aceite virgen extra" per elles i un "cuchillo jamonero" per ells, els envalentona tu! ;-)
I a la nit, per desconnectar de tant surrealisme acumulat, decidim anar a fer el got en un local "cheto" que fan música en directe. Allà dins, coneixem una colla de canadencs i canadenques (amb en Trezzan al capdavant) completament desfassats, on els tios eren uns armaris i ballaven en plan "American Pie" i ens van dir que eren un grup de ballarins, d'aquells rotllo "cheerleaders" que les llencen enlaire i les pillen al vol després de kardar unes quantes piruetes, rondandes i flig-flags... Definitivament, van ser l'atracció de la nit. Bé, això va ser perquè no es va decidir a participar en "Pepe el andaluz", crack que vam conèixer al lavabo tot orinant i que després anavem creuant paraules i gestos a la pista de ball durant tota la nit.

I com que ens faltava l'excursió cultural abans de marxar, vam decidir visitar Chan Chan, la ciutat d'adobe més gran de sud-amèrica, que van construir la cultura Chimu (1200-1480 dC) i que va durar en peu fins que els incas hi van arribar. Ara, està bastant ben conservada i la veritat és que la visita guiada per en Raúl (que per cert va prometre'ns posar un comentari al blog i encara l'estem esperant) va estar bastant bé ja que el paio hi entenia del tema, i a part vam poder degustar una fruita local anomenada "Huava" que és com una mongeta tendra gegantina on es menja l'envoltori de les llavors de dins, per entendre'ns, delicioses!
I com no podia ser d'altra manera, ens vam despedir de Trujillo pillant el bus cap a la ciutat de Mancora amb 3 hores de retard degut a un accident tot vinguent de Lima, però buenu, ho vam solventar bastant bé disfrutant d'un parell de birretes ben fresques en un bareto "antro" al ritme de cumbia i "regetóng" i on el 100% dels clients eren mascles, i gats!

Ja a Mancora, ciutat costera on hi predomina l'ambient surfero i d'artesans venent collarets i tal, vam anar a parar a un hostel a primera línia de mar, amb piscina inclosa, que estava prou bé. Vam estar jaient a la sorra disfrutant dels moments (escassos) de sol que et regala la costa peruana, en Subi fotent-se un "banyito" i al vespre sopant una pizza casera a un local, on coneixem un dels socis, en Federico d'Uruguay, i on ens intercambiem els mails per si ens haguéssim de trobar en un futur, ja sigui per terres eivïssenques (on el paio s'hi ha tirat dos anys) o a les platgetes uruguayes on té un altre xiringuito just davant del mar. I per acabar la nit, decidim anar a fer el got abans de dormir, i ens fotem en un antro jueu! La veritat sigui dita, la música molt bona, bons piscos i bon ambient tu, per anar trencant esquemes... jeje.

I amb aquesta ciutat decidim donar per tancada la nostra etapa peruana per obrir-ne una de nova, la ecuatoriana.
Això si, l'haviem d'acabar d'una manera per recordar, ja que la veritat és que el viatge des de Mancora, passant per Tumbes (última ciutat peruana) per arribar a Huaquillas (Ecuador) ha sigut una mica "especial"... anem per parts.
Decidim viatjar des de Mancora a Tumbes amb una combo, una espècie de furgoneta, i des d'allà teniem previst pillar un bus per passar la frontera. Però encara no sé com, ens deixem entavanar, i ens creiem un desgraciat que ens diu que no hi ha busos comercials (que més tard saludavem al passar pel nostre costat) i que a més tenquen la frontera al cap d'unes hores i no l'obren fins al cap de 10 dies degut a una baga, i és clar, convé passar ràpid i sense pensar-ho. El conductor de la combo ens diu que són de confiança i decidim anar amb ells.El pas per la frontera peruana es resolt de forma correcta i sense contrabancs, però alhora de passar la frontera, allà ja ens esperava l'"encerrona"... Arribem a un pas on hi ha una barrera i ens diu un pàjaru que ja no es pot passar per allà, així que el conductor molt eficàs ens diu que sap un altre lloc per passar, i després de conduir pel mig de carrerons de mercat amb el taxi, que l'acompanyant anés traient carros del mig del pas i fer algun donatiu en forma de dòlar a algun individu, arribem a un aparcament xungu que queda una mica amagat. Allà ens surt un "policia" passat de kilets i disfrassat en plan carnaval de terra endins, i ens diu que hem de pagar 20 dòlars per poder passar la frontera. Nosaltres ràpidament l'hi diem que no pagarem els 20 dòlars ni de conya a lo que ell respon que fins a quan estem disposats a pagar, i també discutim amb els taxistes ja que s'havien compromès a cobrar 5 soles pel viatge i ara ens demanen 5 dòlars, quins putes! També destacar que del no res surten dos pàjarus més del teatre de guerrilla aquest per posar més pressió. Però bé, al final tot es resolt amb l'apareixença d'un mafiós de major rang, "il capo", que ens diu que per 20 dòlars c/u ens treu d'allà i ens hi inclou el bitllet de bus fins a Cuenca i que paga al "poli de sucre" i tot. Després de deliverar durant unssegons, accedim, completament coaxionats, a la proposta i seguim el crack aquest de la mafia sisciliana fins a la frontera on posarem el segell d'entrada al país equatorià. Això si, caminant cap allà, els dos taxistes que ens havien entavanat, ens van plorant de que ara amb aquest nou individu se'ls en va "al traste" l'invent i no veuran ni un duro del què haviem pactat... "se siente, se siente", això els hi passa per passar-se de putes! ;-)

I res, després de l'aventura (que cal deixar clar que no vam patir per la nostra enteresa en cap moment, si la de les nostres motxilles però) vam menjar-nos un pintxo anticucho a la frontera ecuatoriana on vam pillar un bus amb el qual hem arribat a la bonica ciutat de Cuenca, des d'on escribim aquestes línies i des d'on demà ja marxarem cap al nord a saludar els Andes ecuatorians. Això si, no podiem acabar aquesta història sense el toc d'humor final, ja que quan estavem segellant el passaport a la frontera veiem que arriba el taxista timador de passatger dins un altre taxi i se'ns acosta corrents cridant "las llaves!"... i és clar, no us haviem explicat que el mafiós siscilià, en mostra de noblesa, ens havia deixat "de penyora" les claus del taxista timador, i amb les presses en Garmendia se les havia emportat a la butxaca! Que bo, us imagineu que ens emportem les seves claus a Equador? Hagués sigut el "colofón" final a la historieta d'humor a lo Míster Bean...


Ens veiem allà, SaluT.

15 comentaris:

Unknown ha dit...

Juas!
Quines peripècies, nanos! I ben segur que quan arribeu ens n'explicareu en persona un bon grapat de les que no heu pogut relatar al blog per temor a que "algú" agafés un cobriment... oi?
Apalins, a continuar disfrutant, que això per en Garmens ja s'està acabant! (et comencem a donar corda al despertador, noi?).
Muaks!

Anònim ha dit...

Jo d'aquestes "peripècies" només me'n crec la meitat perquè ja ens coneixem, oi??? un s'anima i resulta que hi fot més salsa de la que toca....

Que vagi bé i ens la veiem d'aquí uns dies!
Soc jo en L'Clerc

Anònim ha dit...

Hola nois, com va aixó, ja hem llegit els vostres escrits del 9nou i Osona.
El del Avui no encara perque suposu que encara no l'han publicat.
Apalins a passar-ho be i fins la tornada que ja tenim ganes de poderte veure.
Petons Rosa i familia.

Anònim ha dit...

ON CULLONS HEU APRÈS A TIRAR FOTOS? LA PROPERA VEGADA HAUREU DE FER UN CURS AMB ELS DE L'AGRUPACIÓ FOTOGRÀFICA. LLICÓ Nº 1: COM NO TIRAR FOTOS A CONTRALLUM (SURT LA SÚPER MONTANYA NEVADA, PERÒ VOSALTRES NO US VEIEU!). PER NO VEURE, NO VEIEM NI EL COLOR DE LA SAMARRETA!

Les vostres fans de l'Ajuntament de Vic (aquesta aventura també és una mica nostra!).

Anònim ha dit...

Com serà,germanet de CA L'ALEIX,que no em sorprèn de cap manera que t'emportéssis les claus del taxista????Sempre seràs un despistat!!(amb carinyo).Ens veiem d'akí a poc,les teves germanes i cunyats et vindràn a buscar a l'aeroport.MUAKS!!!!!!!!CLARINS

Anònim ha dit...

tONI I sUBI US MEREIXEU UN BON PLAT DE PILOTILLES "QUAN TORNEU" RECORDS DE XICRA

Anònim ha dit...

Només m'imagino la vostra cara quan devieu veure el taxista perseguint-vos i m'hi parteixo el cul!!! havia de ser boníssim!!!

Per cert Toni, avui comencem els entrenos... suposo que avui també aniràs a fer una mica de carrera contínua per aquí a l'Equador... Podries anar a un parell o tres d'entrenos del Barcelona de Guayaquil...

Del Barça "autèntic" millor no parlar-ne encara. Si algun dia es decideixen a córrer llavors ja en parlarem...

I res, em sembla que ja li diré a en Cartrons que ens guardi taula el dia 20 per després d'entreno no??? Em sembla que li diré que fins i tot foti cartells anunciant: "a les 12, estrena dels monòlegs de l'hemisferi sud, a càrrec de Toniu Garmendia".

apa, ens la veiem (d'aquí poc ja amb tu Toni...).

Anònim ha dit...

Veig que tothom té ganes de veure-se-la...!! de moment m'hauré de conformar amb la de'n txoqui (capità de la nave nodriza i portaveu adjunt de la UE)

Quedareu sorpresos del meu estat de forma i agilitat mental que he agafat.

ART-DECO

Anònim ha dit...

Nanus, una mica tard però me n'alegro que estigueu sencers.
He vist la foto de'n Timoteo i he de dir que no havia vista mai res semblant. El qualificatiu de "bonic" és dir molt, he, he, sembla una barreja de porc i gos. Acullunant, no tinc paraules.

Una abraçada ben gran (d'home a home, eh!)

Anònim ha dit...

qui coi és en Timoteo?

Anònim ha dit...

En Timoteo és el resultat de proves nuclears...

Tenim feina repassant tot el blog després de vacances eh eh Antòniu???? punyateruuuuuuu...

I tu qui ets??
Soc jo en L'Clerc.

Anònim ha dit...

I el nostre benvolgut Tortdavia que no en diu res del terratrèmol? o es que encara no s'ha inspirat?.
Toni digues dia i hora d'arribada que vindrem tota la penya. Autobus per anar a esperar en Toni a l'aeroport no us sembla?.

Anònim ha dit...

Benvolguts Garmendia, Madsen, Anònim:

És cert que no us he dit res del terratrèmol, no perquè no en tingui opinió, que també, sinó que últimament, això vol dir les últimes dues setmanes respectant unes 8 hores per dormir més 2'45h. pels àpats (esmorzar, dinar, sopar, i un petit refrigeri abans d'anar a dormir), m'he dedicat a observar el recorregut en l'apasionant secció "Mapa del Recorregut" que estan fent aquests dos beneits per terres sudaques...i ho he vist clar, ho he entès, HE VIST LA LLUM, HE DESCOBERT EL QUÈ ENS VOLEN COMUNICAR AQUESTS DOS BENEITS AMB EL SEU GRAN VIATGE!!!!

I és clar, és evident, que el què ens volen comunicar és:

A la nostra estimada Argentina i el poc estimat Xile:el cap d'un home molt primmirat que està de puntetes com aquell gos que demana una galeta frisqui al seu amo que a la vegada és tan llefiscós com ell, mentre ensuma la pudor que fa Santiac de Xil·le. Del seu cap, dàlla on neix el cabell que traeix una calvície prominent, se n'alça un gos trempat i alegre, potser un pèl espitós i tot pel meu gust, excessivament a l'aguait, perquè no dir-ho, atret segurament per tots els atractius que ha d'oferir un país com Brasil que no entenc el perquè esteu esquivant d'una manera tan clara i sense vergonya. De la seva cua alçada, justament, ens heu dibuixat nazcament i torçant el cap cap a la dreta i per tant els ulls, sempre i quan aquests es regeixin segons els criteris de bellesa ja dictats pel grecs gais clàssics, veurem clarament la sil·lueta d'un llop manso, que ja ha assumit que no podrà atrapar mai el correcaminos, encara que en realitat això no seria feina seva sinó d'un coyote mediàtic que segurament a hores d'ara també està jugant als Frankfurt Galaxy. Al Perú, però, se m'escapa el què ens voleu comunicar...què és? és un concepte abstracte com la injusticia o la igualtat de gènere? Potser us van alterar el traç net i fi que ens estaveu comunicant els 3 integrants del comando santperenc que us van visitar?

Malgrat el Perú: TOT PRÈN SENTIT ARA!!Un home primmirat, un gos alegre i un llop moix!!És CLARÍSSIM!! Jo ho he entès!!! GrÀciEs MADSEN!!!GRàcIeS GARMENDIA!!!

FINALMENT HEU REVELAT LA AUTÈNTICA ReAliTaT DE LeS CosEs!!!!!!


Alberto Tortadavia

Anònim ha dit...

Si, jo també he estat a holanda de vacances!!!

Anònim ha dit...

Senzillament genial Tortadavia. Per fi algú ens ha desvetllat la missió que va portar a aquests dos caràcters tant diferents a compartir aquest viatge...
Malgrat tot el que deies que ara prenia sentit, crec que el dia 19 de setembre el començarà a perdre, especialment per una de les dues parts. Aquest dia, en Garmendia transformarà l'home primmirat en un home sense escrúpols, transformarà aquest gos alegre al que feies referència per un GAT més que alegre, i finalment el llop moix es transformarà en un tigre salvatge...

És temps de reflexió.

Ufff...

PD: animem en Subi a seguir traçant les línies...