El otro lado de la cordillera...

Ja som a Mendoza, Argentina; pero anem a pams, primer potser que us expliquem una miqueta aquests últims dies que hem passat a Chile. Cada cosa al seu temps.

Ens vam plantar a Santiago i, sense ofendre als santiaguinos (o com sigui el topònim), de seguida ens vam adonar que no ens hi estariem gaires dies allà, no hi ha molta cosa a fer! Tampoc és una ciutat gaire maca o que tingui edificis o monuments molt destacats. Però no siguem tant negatius! perquè no ens ho vam passar gens malament, al contrari!

El primer dia, després d'arribar a les 7 del matí, vam anar cap al hostel internaconal i ens van indicar el punts més interessants de la ciutat. Vam voltar una mica, Plaza de Armas, Mercado central, Palacio de la Moneda, Av. Liberador O'Higgins, Cerro Santa Lucia,... vam anar una mica de shopping, que ens feia falta, i vam tornar cap al hostel a recarregar bateries, i no la de les càmeres precisament. A l'habitació hi teniem un noi de Nova Zelanda i un anglès, en Mathew, molt ben parit. Després de sopar vam fotre unes txeles a la terrassa i no sabem ben bé com va anar pero els dos nois que treballaven al hostel ens van acabar convidant a una festa d'aniversari d'un amic seu al barri de Bellavista ("On has anat ...?" "a una feshta privada!" jeje). El barri aquest és un dels més populars a l'hora de sortir de nit i us hem de dir que hi havia molt "d'ambient". Eh!! cap problema per part nostre, només faltaria! Total que ens vam presentar l’Axel, la Tania, en Mathew i naltrus “de joda” a l’Opium. La veritat és que va molar perquè erem els únic 3 guiris que hi havia al local i entre una cosa i l’altre vam acabar a les tantes.
L’endemà, alguna visita més per Santiago, passejar una mica i no gaire res més. Bé, al vespre vam anar a sopar a “La Piojera” un bar/restaurant/xiringuito molt xungo pero molt autèntic a tocar del mercat central. Si passeu algun dia per Santiago no deixeu de passar-hi per fotre-us un bon “arrollado” i sobretot un “terremoto”, l’estrella de La Piojera. Es tracta d’una beguda bastant devastadora a base d’un vi força dolç, potser una espècie de most, barrejat amb una gran bola de gelat. La veritat és que tot i no ser dolent és bastant durillu!!! i si no en teniu prou sempre us podeu fotre una “réplica”, que és un got més petit de la mateixa beguda, que ben trobat.

El diumenge 6 ens en vam anar cap a Valaparaiso, a la costa del Pacífic a 1h i mitja de Santiago. L’Albert, que va uns passos per davant nostre, ja ens havia dit que la ciutat era més interessant que la capital i ho podem confirmar rotundament. Valpo és una ciutat molt guapa i singular. Al voltant del centre i el port s’alcen un pilot de cerros. El desnivell és molt gran i els carrers són empinadíssims. De fet, molta gent fa servir els ascensors que hi ha per tota la ciutat. Pujes amb ascensor i baixes tot observant els pintorescs barris de cada cerro. Des de baix, al centre, pots observar totes les cases, moltes metàliques i de diferents colors, penjades als turons a imatge i semblança d’una fabela de Rio, salvant les distàncies. De fet, pel que és Chile, és una ciutat molt barata, molt bohemia, gossos sueltos i, perquè no dir-ho, bruteja una mica. Per cert, parlant de gossos, es veu que un collons de petener li va fotre una caixaladeta a l’Alberto Tortadavia amb un cerro d’aquests i nosaltres anàvem ben acollunits quan en veiem algun que fotia mala cara. Ah! A la famila Tort-Tuneu, no cal que patiu que no té res l’Alberto!

Total que ens vam estar un parell de dies per la ciutat, allotjats a una casa molt guapa d’una familia molt agradable (bé i baratu!), i vam estar força de relax.

Dimarts, a les 8h vam agafar el micro en direcció a Mendoza, amb el dubte de si l’Albert encara hi seria i amb moltes ganes de conèixer aquesta ciutat. Tothom ens n’ha parlat molt bé. També tenmiem ganes de tornar a Argentina, no sé ben bé perquè però ens hi sentim una mica més com a casa. No és pas que no ens hagin tractat bé a Chile, tot al contrari. Potser és per l’idioma, parlen molt diferent i nosaltres no els entenem gaire i ells no ens entenen a nosaltres. Bé, ens entenem però és allò que ho has de repetir tot un parell de vegades. Ah, i les argentines són molt més guapes!! Que no se’ns ofenguin les xilenes pero… Hòstia ara si que no podem tornar-hi!! Ei xilenes, que era conya! ;-)

Total que vam enfilar el camí a través dels Andes, i quin camí. La ruta passa per El Portillo i el túnel de Caracoles, a tocar de l’Aconcagua, el pic més alt d’Amèrica. La ruta i els paissatges son impressionants amb l’única tocada d’ous de la frontera (2 hores per passar) i arribes a Mendoza sense que es faci gens llarg.

I quan arribes a Mendoza… t’espera un tio amb un cartell que diu “Sr. Madsen i Mr. Garmendia”!! qui podia ser! L’Albert ens ha vingut a recebre a la terminal, quin altre gran moment! Ja hi som tots! Mendoza, terra de bons vins i muntanyes molt altes.
Això promet!

Fins al proper capítol…