El Bolsón,mi corasón; la noche, de Bariloche.

I després de la regió dels glaciars arribàrem a la regió del llacs…

La primera parada després de Rio Gallegos va ser El Bolsón, un poble amb fama de ser molt tranquil, i ja us podem dir que és ben veritat. Haviem quedat amb l'Albert Tort que ens trobariem a la casa del viatjer de l'Agustín Porro, nom molt adequat pels aires que es respiren per aquest poblet, però ens van dir que estava tancat i per tan ens haviem de buscar un altre lloc. Vam anar a petar al "Refugio Patagónico" que era el que pintava més i vam encertar de ple. Només entrar ens van dir : "soys los amigos de Albert no?" vaya tela! el tio els hi havia ensenyat la nostra web i ja ens coneixien i tot.

Resulta que tots ens anem trobant a per tot, suposemque és perquè aquests dies hem estat fent una ruta molt típica. Un dels que també la feia era en Juan Carlos (de Bilbao), és d'aquells que et va sonant de que l'has vist per tots els llocs. Ell també ens tenia clixats i arribant al refugi ens va deixar anar: "A vosotros ya os he visto en 50 sitios joder!". Total que ens vam estar uns 4 dies a El Bolson, on vam disfrutar de l'art de fer no res com deia l'Albert, alguna caminadeta i sobretot passejar pel mercat d'artesans, que és el més típic d'aquí. I per confirmar la teoria inicial, ens vam trobar la Sina (noia alemanya del Calafate) i en Ludovic tot fotent unes empanades caseras i uns wafles (Gofres) amb dulce de leche. El poble és molt tranquil, els dies en que el "mostaza" Merlo "Se hiso hechar" nosaltres descansàvem i ens relaxàvem a El Bolsón. Fins i tot l'Albert s'atraví a composar una cançó... "El Bolsón, mi corasón".

Després de carregar les piles vam decidir continuar cap a San Carlos de Bariloche, en Ludovic ja ens havia indicat un hostel que estava molt bé, el 1004. Es troba a la planta 10 de l'edifici més alt de la ciutat i és collonut, bones vistes, "buena onda" i molt bona gent. Allà ens vam retrobar amb en Ludovic, en Karl (un amic austríac de l'Albert a qui anomanem l'arxiduc!), l'Albert, la Sònia, la Leyre, en Gorka i en Juan Carlos. Durant el dia cadascú feia les seves excursions, una de les més destacades va ser un treeking per Cerro Catedral, amb els paissatges de la tardor, les primeres nevades a les muntanyes, els llacs,... també el mirador de Cerro Campanario és un dels llocs a destacar. Al vespre ens ajuntavem per sopar tota la colla, a un hostel tothom s'apunta i es munten uns bons "quilombos". Algun dia sopant, a la taula hi havia fins a 10 nacionalitats diferents : França, Australia, Anglaterra, Alemanya, Mexico, Suïssa, Argentina, USA, catalans, bascos... un festival! i és clar, els més agoserats acabavem ballant pels boliches de la ciutat! als ja habituals se'ns van unir l'Aingeru (de Durango) i la Laura i l'Adriana (de Guadalajara, Mexico) amb qui ens ho vam passar super bé.

Però el cop d'efecte estava per arribar, una tarda sortint del hostel i tot caminant pel carrer es generà un "quilombo", crits i pitos ens van cridar l'atenció. Ens vam girar i a que no sabeu qui ens saludava tot fent "amaneius" desde l'altre costat de carrer... l'Eduardo!!! si si, després de gairebé una setmana amb moto per la tortuosa Ruta 40 havia arribat a Bariloche. "Me caí 27 veces!! tengo los huevos congelados!" Nosaltres l'indicàrem el camí al 1004 i ens digué que allà aniria. Malhauradament sembla que no hi va haver lloc per Eduardo i ja no el tornàrem a veure més. Però tranquils, això no quedarà així, seguirem els passos del profeta i us informarem de les seves proeses!

Va ser el dimecres el dia que ens va tocar despedir-nos de la Leyre i en Gorka que se'n anaven a passar els últims dies a Iguaçu i el dijous li va tocar el torn a la Sònia, qui a hores d'ara ja deu estar volant de tornada a Catalunya.
L'Aingeru amb les noies mexicanes marxaven el divendres. A tots esperem tornar-los a trobar algun dia o altre. Bé, no ens posem melancòlics i seguim...

Una de les rutes que fa tothom és la de Los 7 Lagos, que va des de Bariloche a San Martin de los Andes. En Ludovic ens va dir que ells l'havien fet amb un dia i que l'ideal era llogar un cotxe i fer-ho amb dos dies per poder anar més tranquil. Al final dijous vam aconseguir un cotxe i ens vam buscar bona companyia per emprendre la ruta. Al trio de la Vall del Ges se'ns va unir la Marie de Montpellier i la Vivienne d'Amsterdam. Crec que tots vam gaudir de la ruta, parant de tan en tan per menjar i descansar als molts recons bonics que anàvem trobant. Al final del trajecte ens vam instal·lar a un bon hostel a San Martin.

Divendres, després de llegir que a Boca "Se les fué la mano!" (7-0 contra Bolívar) i d'esmorzar una miqueta ens vam desperdir de la Marie, que a les 11:30 va agafar el micro cap a Mendoza. La resta vam decidir seguir cap a Junín de los Andes i anar al Parque Nacional Volcán Lanín, on amb l'ajuda del nostre accent porteño vam passar com a argentins, això si, després d'unes "dures negociacions" amb el vigilant de torn. El con gairebé perfecte i la seva altura en comparació amb les del seu voltant fa del Lanín una de les muntanyes més "relindas" que hem vist. De tornada vam agafar la RN 40 i entre els paissatges i la música que portava l'Albert semblava que fóssim al paradís, perquè us feu una idea van sonar, entre d'altres, November rain, Into my arms de Nick Cave (un descobriment per nos), Terra Titanic i fins i tot Que tinguem sort de Lluís Llach! perquè veigueu el nivell. I per rematar el divendres... sopar d'aniversari! on se'ns van unir a la colla ja habitual, L'Arnal i la Concha de Barcelona i l'Alicia (enòloga de València). Bé, i qui feia anys no era altra que la Vivienne, que feia 23 anyets el dissabte. Així doncs a les 0:00 en punt es van apagar els llums, va aparèixer un pastís de xocolata i es van destapar un parell d'ampolles de cava (Freixenet de can pardillo que haviem trobat al súper) i a celebrar-ho tots!!! La veritat és que entre sortides de dia i sortides de nit hem aprofitat molt el temps per la Región de los Lagos i per variar ens hem estat una
setmana per aquí quan en principi contavem entre 3 i 4 dies. Pero és que el lloc s'ho val i, com sempre, la companyia encara més.

Ahir mateix vam anar a petar a un bar molt autèntic, rollo Ernesto Guevara, gràcies a la Frederic de França. Quan ens van veure entrar tothom ens va mirar volguent dir "on van aquests?" pero de seguida tothom ens va saludar i ens van tractar com si fossim a casa nostre. Uns paios que tocaven la guitarra i cantaven en plan Sabina, oferta de cervesa de la casa i a integrar-nos! Fins i tot va reaparèixer DJ Garmendia que no va tardar gaire a començar a remenar l'ordinador i a posar música després de que acabés el directe. I moltes coses més pero que no acabariem mai.

Avui com a despedida ens hem anat a fotre una picada de ahumados (molt típic de la zona) i ara ja tenim el billet per marxar demà mateix cap a Valdivia (Chile). Segons els nostres plans, que poden modificar-se en qualsevol moment, continuarem la nostra ruta cap el nord pel castat xilè fins a Santiago on tenim previst tornar a creuar cap a Mendoza (Argentina).

Así son las cosas y así se las hemos contado.

Mañana (o qui sap quan...) más!