AL MAL TEMPS, BONA COMPANYIA

Aquests últims dies, hem viscut experiències increïbles, moments per recordar, i alguna que altra decepció, però anem per pams...

El dissabte dia 7 d'Abril, i després d'arribar a Puerto Natales - Chile, vam llogar material per acampar (tenda, sacs de dormir, aïllants, cuineta de gas i menjar) i vam comprar el bitllet de bus que ens havia de portar al parc natural TORRES DEL PAINE el dia següent... Això si no haguéssim agafat una gastrointeritis tots dos i ens haguéssim hagut d'anar tornant al lababo de la residència! Resultat... Posposar la sortida un dia, veure'ns un litre de suero horrorós, i alimentar-nos només d'arròs bullit tot el dia.
Tot i l'entrevanc, el dilluns dia 9 vam començar l'aventura al parc natural, i motxila a l'esquena i carregats com autèntics sherpes vam començar la caminada del primer dia que ens portaria, després d'unes 5 hores, al campament situat sota el mirador de Las Torres. Primera decepció... Les torres van estar sempre tapades per la boira i no les vam poder veure i disfrutar-les degut a la pluja i la neu, així que kardar 4 fotos d'unes sombres entre la boira, i cap a dins la tenda a les 6 de la tarda per no sortir-ne fins l'endemà al matí, ja per encarar el segon dia de trekking. I aquest tampoc va ser el nostre dia, ja que cap a la tarda, quan ens dirigiem al segon càmping per parar la tenda i després d'unes quantes hores de caminar, se'ns va fotre a ploure "a full" i vam acabar dormint en un refugi per 38 dòlars!!! Lamareque'lsva... Allà vam conèixer dues americanes (la Susy i la Jenny), companyes d'habitació, que havien tingut la mateixa sort que nosaltres, i amb les quals vam compartir les penes i vam fer petar la xerrada fins l'hora d'anar a dormir (bé, de xerrar quasi només ho feia la Susy, que anava per policia a Minesota, perquè la Jenny que era d'orígen japonès només kardava que riure tota l'estona, la veritat és que aquests "japos" karden una gràcia de déu!). Així doncs, un aniversari passat per aigua (el d'en Garmendia, 27) i menjant unes sopetes d'aquestes xungues per sopar per cel•lebrar-ho... jeje.
Ja el dimecres 11, al llevar-nos i veure que el temps seguia igual, vam decidir abortar l'expedició, i fer una caminada d'unes hores fins al llac Pehoé, on agafariem un catamarà que ens va portar fins a buscar el bus de tornada. Segona decepció doncs... Abortament del circuït de la "W" al parc natural de les Torres del Paine.
El que si cal dir, és que amb el temps que acompanyi ha de ser acollonant, ja que el parc és impressionant... Paissatges increïbles, llacs de color blau turquesa i muntanyes imponents al costat del camí.

Una vegada finalitzada la nostra primera i curta experiència a Chile, ens vam dirigir a la ciutat de Calafate, ja de nou a l'Argentina, on hi ha el glaciar PERITO MORENO. Però tot comprant els tickets de bus per anar a visitar el glaciar... Gran sorpresa! Ens trobem amb l'Albert Tort de Torelló!!! Vam quedar els tres parats, i després vam reaccionar amb una forta abraçada, la veritat és que no teniem ni idea que l'Albert estigués per terres argentines, i menys que estigués viatjant pel continent sud-americà durant 4 mesos... Definitivament el món és molt petit.
I ja que hi erem, unes cervesotes al vespre per cel•lebrar-ho! Vam quedar al seu hostel, i allà hi vam conèixer una parella d'Holanda (molt trempats), la Sina (una noia d'Alemanya que havia conegut en Tort al bus), en Luís (de professió venedor de discs top-manta desde karda 15 anys) i l'Eduardo (un crack de la vida d'uns cinquanta i escaig i separat vàries vegades, un profeta enviat pel senyor, sens dubte el personatge més impactant que hem conegut fins ara); així que tots junts vam estar fent petar la xerrada i explicant batalletes i teories sobre la vida amanint-les amb una bona Quilmes ben frescota.

Ja l'endemà, i aprofitant doncs la trobada amb en Tort i que ell ja havia visitat el glaciar, vam posposar-ne la visita un parell de dies i vam decidir d'anar tots junts al poble de el Chaltén, on hi ha els mítics CERRO FITZ ROY i CERRO TORRE. I tot anant a buscar el bus per anar a el Chaltén... Una altra sorpresa! Retrovem l'amic Ludovic, que haviem conegut a Ushuaia, i que acompanyat per la Sonia, una metgessa catalana súper ben parida, també es dirigien al mateix lloc. Així doncs, tots juntets cap allà.
I a l'arribar al poble, després d'una rebuda en forma de neu abundant, tot dirigint-nos al hostel, una nova sorpresa! Ens hi trobem en Fabián i la Flor, dos argentins de Buenos Aires que també haviem conegut a Ushuaia, així doncs, ara si que ja hi erem tots... Bé, de fet tots no, faltava l'Eduardo, l'home que haviem conegut al Calafate i que ens havia dit la nit abans que vindria amb la seva moto de tercera o quarta mà a el Chaltén. Nosaltres, vist la gran nevada i que no parava de ploure o nevar, no creiem que el paio es presentés, però... va i es presenta el gran Eduardo, el gran profeta, amb la seva motoxucupapapa i enfangat fins als genolls obrint la porta de l'hostal i cridant "Ahí estan mis amigos catalanes!"... ni la Isabel Gemio ho hagués pogut kardar millor i sorprendre'ns d'aquella manera... "Vaia tela señores", apoteòsic!!!

Però no tot eren flors i violes... ja que degut a que el dia 15 d'Abril tancaven la Ruta 40, carretera que voreja els Andes i que voliem utilitzar per pujar fins a Bariloche degut als grans paissatges que es troben, vam haver de fer-nos a la idea que hauriem de recular fins a Río Gallegos, des d'on estem escribint ara mateix, i fer el camí per l'aborrida Ruta 3 durant unes 30 hores de bus en total.
I també, que degut a la bona nevada que havia fet, vam viure una nova decepció, i més gran si cap... Cap dels dies que hi vam estar, i degut al putu temps de nou, no vam poder veure ni el Cerro Fitz Roy ni el Cerro Torre, i ens vam haver de conformar, amb un parell de caminadetes pels voltants del poble, això si, ben acompanyats, tota la colla junts! ;-)
Així doncs, sense cerro Fitz Roy ni cerro Torre, ens vam haver d'acabar conformant amb disfrutar del gran "clásico" Boca-River al hostel, amb molt ambient això si, i conèixer més gent... En Gorka i la Leire d'Iruña, una camarera argentina que havia viatjat per sudamèrica durant 10 mesos i que tenia cada història que tela, i el doble d'en Fernando Tejero (el "portero" de la sèrie "aquí no hay quién viva") que va estar tocant la guitarra i cantant fins l'hora d'anar a dormir... va estar molt bé.
Però per sorpreses no podiem quedar... Al viatge amb bus de tornada, al mig d'una pujada súper enfangada ens trobem un camió amb bestiar entravessat i nosaltres amb el bus no podiem ser menys! Resultat, el bus embarrencat al mig del fangueig sense poder sortir i a sobre sense bateria, així doncs, "rescat" per part d'una furgoneta, i arribant al hostel a quarts de 3 de la matinada, cansats, molls i enfangats! A l'estació d'Omnibus, ens despedim d'en Tort que es dirigeix amb un bus que surt de matinada cap a el Bolsón, un poble hippy on s'instal•larà al hostel de ca l'Agustín Porro, i a on esperem retrovar-nos properament.

I després d'aquesta nit mogudeta, vam descansar un dia a Calafate i l'endemà ens dirigim cap a visitar el PERITO MORENO, tot esperant que el temps es comporti i resant a Sant Tomàs Molina perquè es compleixin els nostres desitjos. Aquesta excursió la fem amb la companyia d'un parell de noies molt trempades d'Ohio (la Nicky i la Rachel), companyes d'habitació del hostel, i que esperem retrovar-nos més al nord de l'Argentina.
I què dir del glaciar Perito Moreno... que és IMPRESSIONANT, MAGNÍFIC, MAJESTUÓS!!! La veritat és que no hi ha paraules, ni cap imatge que poguem posar a la web, que puguin resumir ni una dècima part del que allà vam veure. A més vam fer una excursió amb un catamarà pel llac del glaciar, tot acostant-nos a ell, i podent quedar encara més impressionats de la magnitut d'aquell tros de gel. I durant el viatge de catamarà, vam conèixer unes pubilles de Girona molt i molt trempades que estaven de viatge per Argentina durant 3 setmanes, ja que es veu que la filla de la Carmen s'havia casat amb un noi argentí... I ja acabada l'excursió, menjar un entrepà al costat del glaciar, i seguir-lo observant-lo fixament i disfrutant-lo durant una bona estona, veient com se'n desprenia algun trosset i la tempèrie que fotia. I cap a les 4 de la tarda, tornada al poble, sopar amb les dues noies d'Ohio i cap a dormir per llevar-nos d'hora i agafar el bus cap a Río Gallegos, on som ara.

I això... Que aquests dies han sigut plens de sorpreses, visquent moments molts intensos que de ben segur no oblidarem, i esperant arribar al pròxim destí, el Bolsón (sortim demà a les 10:00 i arribem a les 8 del matí del següent dia), on ens hem de retrobar amb l'Ablert Tort i qui sap si algun dels companys que hem conegut en el que portem de viatge.
Així doncs, ens veiem ben aviat, amb noves fotos, noves històries per explicar, i sobretot nous amics de viatge... que al final són els que fan que aquesta experiència que estem visquent lluny de casa estigui siguent inoblidable!